La companyia teatral té clar que un musical sobre el rock català el 2011 presenta tots els al·licients per a convertir-se en un producte d’èxit. La matèria prima és excel·lent. Amb el pas del temps, les grans cançons del rock català han completat la transició d’èxits del moment a himnes intemporals. Són temes populars, estimats i cantussejats per molts catalans. Sonen encara amb profusió a les radiofòrmules, i han estat adoptades com a part essencial del seu repertori per orquestres i grups de versions que animen les festes arreu dels Països Catalans. Molts dels seus principals protagonistes musicals continuen en actiu i composant noves cançons pel gust del públic; Els Pets, Lax’n’Busto -amb nou cantant-, Gerard Quintana, Josep Thió, Pep Sala, Cris Juanico i Adrià/ Josep Puntí en solitari, i el recordat Carles Sabater que ha esdevingut un mite.
Els musicals que sumen més públic, taquillatge i temps en cartellera es construeixen a partir de referents que formen part de la història particular dels majors de trenta anys. Grease, Mamma Mia o els succedanis hispàniques Hoy no me puedo levantar i 40 El Musical apel·len a la memòria dels anys d’infantesa i adolescència de milers de persones. El rock català també té aquest poder evocador. Els seus temes toquen la fibra sensible i disparen els records de milers de persones, i formen part important de la memòria col·lectiva dels catalans.Un fet que ha quedat ben constatat al programa de TV3 No me la puc treure del cap, juntament amb temes d’altres èpoques, estils i moviments.
Aquest 2011 és a més un any important en la història de la música catalana. El 14 de juny se celebren els 20 anys del mític concert del Palau Sant Jordi, un fenomen que va agafar amb la guàrdia baixada a molts mitjans de la capital, que van sorprendre’s al comprovar com quatre grups de ‘comarques’ tenien el poder de convocatòria suficient per a reunir 22.104 persones al recinte olímpic.
El 1991 és també l’any d’edició de discos importants com Ben Endins (Salseta Discos) de Sopa de Cabra -el més venut de la història del rock català amb més de 100.000 còpies-, Calla i balla (DiscMedi) d’Els Pets, El més gran dels pecadors (EMI) de Sau, És blau, es fester (Picap) de Ja T’ho Diré, Kitsch II (Audiovisuals de Sarrià) de Kitsch, Lax’n’Busto (DiscMedi) de Lax’n’Busto, Raons de Pes (Salseta Discos) d’Umpah-Pah o L’últim segell (Picap) de Sangtraït. Discos que cal recordar i reivindicar com a patrimoni de la música catalana.
Tornant al musical, més enllà de modes passatgeres o importades, als Països Catalans sempre ha existit tradició i públic per a manifestacions de música escènica com l’opera, la sarsuela o la revista musical. Els responsables de portar el rock català als escenaris són una companyia de plenes garanties. Dagoll Dagom ha sabut connectar amb aquesta tradició del teatre musical, i modernitzar-la. Ha fabricat grans èxits coneguts aquí i arreu, i a més, ja ha treballat amb músics catalans, com és el cas de Jaume Sisa, a les obres ‘Antaviana’ (1979) i ‘Nit de Sant Joan’ (1981), aquesta última reestrenada el 2010.
