Dijous, 14 de Novembre de 2019 - Edició 476
La República

[Ressenya] L’ILLA DE LA INFANTESA

Karl Ove Knausgard   Traducció d'Alexandra Pujol Skjonhaug   L'Altra Editorial Barcelona, 2015 504 pàgines 22,99 €   Al tercer volum del conjunt de sis que composen la sèrie autobiogràfica […]

Redacció
Redacció 20/09/2015

Karl Ove Knausgard

 

Traducció d'Alexandra Pujol Skjonhaug

 

L'Altra Editorial

Barcelona, 2015

504 pàgines

22,99 €

 

Al tercer volum del conjunt de sis que composen la sèrie autobiogràfica La meva lluita, el noruec Karl Ove Knausgard dedica les seves 500 pàgines al record dels anys de l'infantesa. L'illa a la que fa referència el títol és Tramoya, lloc on es trasllada la seva jove família i en el que iniciarà la seva vida escolar.

 

Knausgard ens fa partíceps de la seva vida normal i quotidiana, sense cap més fet trascendent que la difícil relació amb el pare. La resta podria ser perfectament la vida de qualsevol de nosaltres. Era “una família totalment normal, de pares joves, com gairebé tots els pares d'aquella època, i dos fills , com tenia gairebé tothom en aquella època”. A L'illa de la infantesa acompanyem el jove Karl Ove, amb set anys, en el nou capítol que s'inicia amb el començament de la seva etapa escolar. Canvia l'ambient conegut i còmode a casa per la incertesa de l'escola. Els nous amics, professors, matèries d'estudi… Un nou capítol a la seva vida d'infant de set anys. Són aquells temps de nous descobriments a l'entorn natural; les escapades amb els amics, els nous llaços d'amistat que es fan i es desfan depenent de les circumstàncies; les relacions amb les noies, que un dia esdevenen intenses i deixen de ser infantils per a convertir-se en una incipient relació noi-noia: a elles els han crecut els pits i ells hi senten un interès natural; les oscilants relacions familiars que es mouen entre la mare serena i càlida, el pare cruel i impacient, i el germà, amic i rival a l'hora. Les pàgines transcòrren a cavall d'una bicicleta i amb la banda sonora rock que hi posa el seu germà, alguns anys més gran. Efectivament, alguna cosa com la que pot haver viscut qualsevol persona a la seva infantesa. El relat s'interromp a les portes de l'adolescència, amb un nou trasllat que implica, inevitablement, l'inici d'una nova vida, d'unes noves rutines, de noves relacions…

 

A diferència d'altres volums a L'illa de la infantesa el relat és més linial, sense les reflexions que acompanyen el relat d'altres fets de la vida de Knausgard. El punt de vista ha de ser el d'un infant i el ritme el marquen els fets mateixos, que en aquell moment de la vida són el més important.

 

La narrativa de Knausgard ens captiva a cada pàgina en aquesta normalitat. Som observadors aliens però empàtics, voyeurs implicats. El fet realment destacable i que és present a les pàgines (les més de 3500 pàgines en total!) de cada un dels títols que composen la sèrie La meva lluita, i que l'autor veu com un “únic llibre”, és la figura del pare i la relació amb els seus fills. És un pare estricte i autoritari fins a nivells irracionals. Però el que realment impressiona és la por, indissimulada en l'escriptura, que tenia el jove Karl Ove. Por que era terror, i que fa l'efecte de ser fet determinat que veritablement ha marcat la seva vida.

 

De fet, va ser aquesta por, aquest terror, el que va desencadenar l'escriptura de La mort del pare, el primer volum en el que Knausgard explica la mort del seu pare, alcoholitzat i sol. A partir d'aquell llibre la resta és una anàlisi de la seva vida sempre amb la figura del pare present de manera constant. En una entrevista a La Vanguardia K.O. Knausgard dèia que una de les raons per escriure “és que t'hagin trencat una part de la infantesa i no entenguis per què”.

 

La sinceritat amb què l'autor afronta el seu passat, novel·lat però real, li ha generat moltes ruptures i incompressions familiars i d'amics, però el que fa Knausgard és retre comptes amb ell mateix, amb la seva vida, de la que no ens estalvia ni comentaris ni penediments. I el lector, que és del que es tracta, ho veu tot plegat com una novel·la, real però una novel·la al cap i a la fi. Extraordinària això sí.

 

Ramon Moreno

Relacionats