Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

[Ressenya] ELS SENYORS DEL BOOM

Gemma García Fàbrega   Edicions Saldonar Barcelona, 2014 126 pàgines 12,95 €   El Grup de Periodistes Ramon Barnils és una agrupació de periodistes nascuda el 2002 que treballa per […]

Redacció
Redacció 02/12/2014

Gemma García Fàbrega

 

Edicions Saldonar

Barcelona, 2014

126 pàgines

12,95 €

 

El Grup de Periodistes Ramon Barnils és una agrupació de periodistes nascuda el 2002 que treballa per assolir un model comunicatiu rigorós, equànime i de qualitat en el marc dels Països Catalans. Es posicionen en contra del dirigisme, la censura i l’autocensura amb què exerceixen la majoria de mitjans. Defensen el periodisme que prima la defensa d’una informació documentada i contrastada i que promogui la reflexió i l’anàlisi. Conjuntament amb Edicions Saldonar, han iniciat la publicació d'un conjunt de llibres d'investigació periodística que, de moment, ha publicat tres títols, el darrer dels quals, centrat en la gran bombolla immobiliària que, amb la seva explosió, ens ha portat a la crisi en la que encara vivim submergits.

 

Molt s'ha parlat de la crisi que viu el periodisme, de les poques sortides professionals per als nous periodistes. La crisi dels mitjans té a veure en molts casos amb la vinculació publicitària amb moltes de les empreses vinculades a la crisi. Molts mitjans han dimitit del periodisme d'investigació i dediquen el seu dia a dia a sobreviure com a empreses en el mercat publicitari. Per això és remarcable la feina del Grup Barnils (que reivindica el nom de Ramon Barnils, un dels pares del periodisme modern a casa nostra, un periodista i intel·lectual d'idees clares expressades amb claredat) amb llibres com aquest Els senyors del boom de Gemma Garcia.

 

És aquest un llibre brutal. Brutal perquè ens ofereix una imatge de conjunt, amb noms i cognoms, ben documentada i, sobretot, ben explicada, de com es van produir els esdeveniments que han desembocat en la profunda crisi econòmica que vivim i que ha degenerat, col·lateralment, en una profunda crisis social i sistèmica.

 

La història viscuda a l'estat espanyol va ser, efectivament, una febrer de l'or immobiliària. L'estudi de la Gemma Garcia se centra en l'especulació als Països Catalans, amb l'anàlisi dels seus impactes socials, polítics i econòmics. Els noms que circulen pel llibre són els sospitosos habituals, noms que han format part del nostr paisatge comunicatiu al llarg de molts anys: Lehman Brothers, Goldman Sachs, La Caixa, Caixa Catalunya, Maria d'Or, Procam, Matutes, Bañuelos i un llarg etcètera. L'autora va decidir centrar-se “a investigar tot aquest fiasco, a desemmascarar els senyors del boom immobiliari. Al principi em vaig obsessionar molt amb les empreses que havien guanyat més diners en aquest període, però fianalment vaig escollir les que tenien perfils diferents i un cert interès”. Són empreses del País Valencià (Astroc, Llanera i Marina d'Or), les Illes Balears (Grup Drac i Grup d'Empreses Matutes) i Catalunya (Sacresa, Habitat, Colonial i Procam).

 

Pel llibre circulen també milions i milions d'euros, generats en molts casos a partir d'un paper o, millor, dit, de la signatura que algun polítics posava en algun pla de requalificació urbanística. I és que, com el llibre constata fefaenment, tot plegat era una bombolla que se sustentava en el no res a partir de a connivència del poder financer i especulatiu amb el polític. El màxim perjudicat va ser, sens dubte, el ciutadà, a qui li van marcar el preu abusiu de la seva vivenda i li van facilitar el crèdit per a compar-la.

 

El moll de l'ós del llibre, en paraules de la mateix autora, “el formen les martingales d'aquestes empreses del toxo (les projectes polèmics a escala mediambiental o política, els casos de corrupció, les causes judicials derivades, les relacions amb les entitats bancàries…) i un últim capítol on s'apunten els nous actors d'aquest univers, que són els fons d'inversió”, els grans beneficiaris d'aquesta explosió del sistema.

 

Les dades són demolidores: a l'estat espanyol es van arribar a construir més habitatges que a l'estat francès i alemany junts. Entre 1997 i 2007, l'estat espanyol es va convertir en el país amb més habitatges per habitant de la Unió Europea. Tot plegat amb gran satisfacció i, podríem dir sense por d'equivocar-nos, xul·leria dels diferents governants, fossin del PP o del PSOE. La riquesa era abundosa, amb nous rics que tenien enormes i milionaris vaixells, avions particulars, seus a Nova York…. Camps de tarongers valencians o llocs idílics a les Illes convertits en nous paradisos, amb milers i milers de metres quadrats edificats de carrers, pisos, hotels, botigues, restaurants, camps de golf. Una entente cordiale d'empresaris, bancs i caixes i polítics de tots colors (que com se sap el diner no té color), tot un entramat d'enginyeria financera per amagar que tot plegat era impossible i que no portava a res. I, per descomptat el controlador, el quis custodiet ipsos custodes, sense aparèixer. Ningú no ho va veure venir, i, per descomptat, ningú no en té la culpa ni cap responsabilitat.

 

Tan poca responsabilitat que, després del que va passar, del desastre que van provocar, encara avui trobem empresaris com Enrique Bañuelos vinculats a nous projectes sustentats, avui dia (sí, encara!!) en la connivència de La Caixa, el Govern de la Generalita (de CiU, però amb el suport de PSC i ERC), en un macroprojecte de casinos, hotels, habitatges, amb requalificacions urbanistiques, lleis ad hoc i crèdits milionaris pel mig. De pura vergonya, mentre milers i milers de persones han perdut el seu habitage, que no el seu deute bancari, que continua ben viu. Val a dir, com remarca Gemma Garcia que les entitats finaceres sí que van acceptar (aquesta vegada sí) la dació en pagament de les empreses en fallida (en molts casos pera maquillar els seus balanços, en d'altres senzillament per a fer un favor als amics) que deprés amb total impuntat van endosar a l'anomentat banc dolent, mentre el diner públic fluïa sense restriccions i sense impunitat cap a empreses.

 

De tot això ens parla aquest Els senyors de boom. En 126 pàgines precises i ben documentades, amb anàlisi intel·ligent (que inclou també sengles textos de David Bassa i Xavier Vinader), hi desfilen no només aspectes d'economia o de política especulativa, sino un model socio-polític basat en el no res. Però el més dur de tot el llibre és que, tot i el que explica i tot el que es dedueix, sembla que estem abocats a repetir la història, amb unes conseqüències que es preveuen, encar, més dramàtiques.

 

Relacionats