Jaume Funes
Eumo Editorial
Vic, 2015
236 pàgines
18,00 €
El deures són un dels elements més controvertits del sistema educatiu actual. Per què serveixen? Se n'han de fer? Són necessaris? Són un càstig o realment una ajuda? Aquestes són només algunes de les preguntes que qualsevol persona (en edat escolar o com a pares d'algun nen o nena) s'ha plantejat de ben segur en algun moment.
El psicòleg, educador i periodista Jaume Funes, conegut pel gran públic per la seva secció setmanal a les pàgines del diari ARA, ha dedicat bona part de la seva vida professional als adolescents i joves i a les seves dificultats socials. En aquest llibre reflexiona sobre els deures, sobre el seu significat i la seva projecció, adreçant, bàsicament, les seves paraules als pares i mares que volen participar en l'educació dels seus fills.
La primera reflexió que apunta Funes al llibre és que els deures, tal i com estan actualment concebuts, serveixen de poc. Són, en definitiva, una manera d'acabar a casa el que no s'ha pogut acabar a classe, exercicis memorialístics o rutinaris propis d'altres èpoques que l'escola no ha sabut superar. Són uns deures que tenen “una utilitat discutible” i que “estan en contradicció amb d'altres finalitats educatives i a una distància enorme de tot allò que sembla interessar o atraure uns fills que passen bona part de la vida en una escola”. Cal tenir, a més, en compte que l'actual estructura organitzativa de la societat fa que els pares no sempre puguin estar al costat dels fills per a ajudar-los en aquestes tasques extra escolars i que a més, en molts casos i a certes edats, els pares poden ser de poca utilitat (amb el complexe que això els pot suposar) ja que els seus fill, senzillament, en saben més que ells.
El llibre s'estructura en quatre parts, independents i que no caldria llegir de manera seguida, tot i que conformen una unitat i unes donen sentit a les altres. La primera part introductòria se centra en els “dubtes bàsics i respostes elementals sobre les famílies, l'escola i l'educació”; la segona analitza els deures mateixos: “els deures sí, no i com”; a la tercera part Funes analitza els nous temps educatius i el paper que la família ha de prendre: “Aprendre fora de l'escola. Educar dins les aules”; i finalment a la quarta secció, el paper de pares i mares en tot plegat: “Pares i mares que ajuden a ensenya i aprendre”.
Com ens indica Jaume Funes a les primeres pàgines del llibre, el seu anàlisi parteix de la seva llarga experiència professional, però també, de la seva experiència com a pare implicat en l'educació dels seus fills, que es fa preguntes constants sobre l'escola, els seus fills i la seva relació i interactuació amb tot plegat. És, precisament, a aquests pares a qui va destinat el llibre, que lluny de ser un manual de teoria educativa (cosa que també és implícita a les seves pàgines) vol ser un texte adreçat als pares inquiets que volen “educar” als seus fills. Com remarca Funes “com que ningú no neix sabent com fer de pare o de mare, tots hem hagut d'aprendre'n”.
Tot plegat topa amb una escola que, malgrat les sucessives i alegres reformes educatives, continua essent en esència la mateixa de fa dècades i que no s'ha adaptat poc ni gens a les noves realitats socials, tant d'estructura familiar, com de relacions laborals. Ni tant sols a les noves realitats tecnològiques, que l'infant viu ja com una part essencial de la seva vida per a sempre més. I
L'escola, efectivament, “és una institució que ha d'adaptar el seu funcionament a les característiques de cada període de la infancia”, fent que viure i aprendre no estiguin separats.
Aquesta interactuació entre escola i família, entre escola i realitat, fa que la cultura de l'esforç no s'hagi de plantejar com una imposició negativa sino “amb com l'alumne pot estar actiu per descobrir, raonar i saber”. Això vol dir que “esforçar-se no és contradictori amb sentir-se satisfet per haver estat capaç d'aprendre”. La satisfacció i felicitat dels fills en primer terme.
Evidentment, cada etapa té els seus deures i arribarà el moment, sobretot a l'adolescència, en què els pares es preguntin què poden aportar a l'educació dels seus fills, si aquests tenen més coneixements que no pas ells. És també una etapa de conflictes i una etapa en que el joves estan definint la seva personalitat i la seva relació amb l'escola i el seu entorn en general. Potser en aquests casos es tracta “de mostrar curiositat i conèixer el sentit de la feina que els fills fan a casa per encàrrec de l'escola”.
Com dèiem, més enllà d'analitzar els deures escolars, aquest llibre es vol adreçar a les famílies que volen ajudar a aprendre els seus fills i que es preocupen per la seva educació. Aquesta part final del llibre és la que es planteja com la més interessant, ja que apunta idees per a la reflexió i per a mantenir els pares en tensió constant en relació a la seva relació amb els fills, amb l'escola dels seus fills i amb la seva educació: descobrir què fan els nens i nenes dins l'aula, com treballen; el diàleg amb els mestres i tutors; formar part de l'equip educatiu dels nostres fills (part del “banc de recursos educatius”); la lluita per aconseguir una infància de qualitat…
En definitiva, qui estigui interessat per l'educació dels seus fills, pel paper que l'escola i la família han de jugar no només en aquesta educació, sinó també en la definició de la seva personalitat, i també els deures entesos com un element més d'aquesta educació i no com una obligació, ha de llegir aquest llibre, però no amb voluntat de que sigui una guia del que han de fer, que no ho és, sinó com un element que els ajudarà a reflexionar sobre el paper que cadascú i cada cosa juga i ha de jugar en l'educació dels nostres fills.
I sobre la pregunta que planteja el llibre, la resposta just al final de llibre i com a conclusió: “han de fer deures… si no són deures, si l'escola que els posa és diferent, si no impedeixen jugar o sortir, si són la continuació d'un desig de saber que ha nascut a l'escola…..”.
