GUARDIANS. Durant mesos han desconfiat de tot i de tothom. Des dels seus llocs d'influència als mitjans de comunicació han dubtat sense descams que això anava de debò. Han encolomat al president, al Govern i a la majoria parlamentària sorgida del 27-S la voluntat d'enganyar i d'anar a unes noves eleccions per interessos espuris. Davant la campanya de les clavegueres de l'Estat no han ofert comprensió i suport sinó, també ells, desconfiança. Era la seva obligació ésser crítics, deien, com si el seu capteniment anés a canviar la voluntat dels de davant. Fa quatre mesos afirmaven que no hi havia res preparat. Santa paciència. Els seus dubtes permanents només han servit, en realitat, per a embrutar la imatge dels qui s'estan deixant la pell i posant la cara per aconseguir la llibertat del país. Estaria bé que els Guardians del Procés reconeguessin ara que estaven equivocats. No passaria res.
INFANTILISME. El matonisme de desaprensiu propi de Xavier García Albiol contrasta vivament amb l'infantilisme d'Inés Arrimadas. La cap de l'oposició (amb permís de Joan Coscubiela, líder in pectore de l'espanyolisme a la cambra) demostra a cada intervenció un nivell intel·lectual francament baix. Clar que, del costat de gent com ara la con-diputada Sònia Sierra o el popular Sergio Santamaría, podria rebre el Nobel de literatura. Si la mateixa nit del 27-S va sortir, eufòrica, a proclamar-se guanyadora i a reclamar noves eleccions, en una de les escenes més patètiques (davant la primera victòria independentista en uns comicis de la història), la de l'aprovació de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, la líder catalana de Ciudadanos va anunciar la interposició d'una moció de censura contra el president Puigdemont. Naturalment, no havia parlat amb ningú de la iniciativa, que va durar menys de dotze hores: ni PP ni PSC volen regalar-nos un ridícul tan intens. Llàstima.
LLIRISME. No tenim perdó possible: aquesta setmana hem gastat tota una tarda sencera escoltant les mostres de solidaritat de l'independentisme en ple amb Inés Arrimadas per l'insult d'una xalada que ningú sap qui és i que no representa ningú, perquè no té cap filiació coneguda. En paral·lel, el tuit racista (un més) del líder del PP a Catalunya contra el regidor barceloní Gerardo Pisarello no rep cap contestació des dels rengles del dependentisme. A la nit, el Telenotícies de TV3 tracta els dos temes conjuntament, posant al mateix nivell l'exabrupte cavernari d'una troll amb el del màxim representant del partit del govern espanyol a Catalunya. De veritat que tanta ingenuïtat m'aclapara. No som com ells, en direu; i respondré que precisament per això som on som. El candor amb què actuem sovint m'aclapara. De moment som molt bona gent, però per a guanyar la llibertat haurem de tenir una mica més de mala llet.
PREPARATS. També aquesta setmana gran, l'aprovació de la Llei de l'Agència Catalana de Protecció Social, la Seguretat Social pròpia, i el desplegament arreu del país de gairebé un centenar i mig d'oficines recaptadores de l'Agència Tributària de Catalunya, són dos indicadors més que l'administració de la Generalitat està preparada per esdevenir la pròpia d'un Estat. Realment, calia el termini raonable d'un any i mig per preparar-ho tot. Ara toca exercir realment com a tal i tot comença també per canviar el xip. Dijous a la nit l'anunci per part dels mitjans catalans de l'acció del TC contra la Llei del Referèndum demostrava que, en el camp de les mentalitats, encara ens falta prou per arribar a ser un Estat: a excepció d'un, tots els altres titulaven com si el Tribunal Constitucional tingués encara potestat a Catalunya per suspendre el Referèndum d'Autodeterminació. Serà en aquestes hores que vivim on es demostrarà si és cert o no.
SOBIRANISTES. De Jordi Évole a Enric Hernández són milers els personatges influents que volen continuar essent-ho, sense posar en perill el seu status econòmic o simbòlic. Aquests dies ha excel·lit per la seva hipocresia un article de Xavier Fina. Un dels problemes principals dels qui rebutgen el Referèndum des del catalanisme, és el d'explicar-nos com es fa per defensar la sobirania del teu país i negar a les seves institucions la capacitat d'organitzar un Referèndum vinculant. De quina manera s'al·lega una suposada manca de garanties democràtiques i alhora s'hi contribueix “denunciant-les” als mitjans de comunicació. Com és possible declarar-se sobiranista i pixar-se al mateix temps sense contemplacions en la sobirania de les institucions del teu país. Tanta contradicció no, si us plau, que m'emociono, encara que no estigui veient l'alcaldessa Ada Colau, aquella que ens garantia urnes per autodeterminar-nos més que l'antiga Convergència, viatjant en metro.
TRES. Ara toca el més difícil, aguantar l'embat de l'Estat, amb tota la seva força coercitiva, durant tres setmanes. Serem capaços. Caldrà mantenir oberts tots els canals d'organització i difusió del Referèndum que faran possible el gran objectiu: que el màxim nombre possible de catalans i catalanes puguin expressar-se el proper 1 d'octubre. La repressió, si sabem superar el seu impacte operatiu sobre el Referèndum d'Autodeterminació pot tenir un paper clarament estimulant de cara a la participació. Ja abans que esclatés tot aquesta setmana, un sociòleg espanyol de referència, Jaime Miquel, augurava un procés de “quebequització”: que una part significativa dels votants del No desobeiran les consignes dels seus partits de referència i acudiran a les urnes, fins a preveure una participació d'uns tres milions d'electors dels pocs més de cinc del total del cens català. Així que, resistir és guanyar. Som-hi.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
