‘Fa cent anys, el catalanisme es va proposar regenerar i modernitzar Espanya. Ara, s’ha de proposar situar Catalunya al món, és a dir, construir la Catalunya global’. Amb aquesta pompositat Artur Mas proposava, el 20 de novembre del 2007, una de les idees-força de la nova Casa Gran del Catalanisme en una conferència multitudinària al Palau de Congressos de Catalunya.
Ahir mateix, en el mateix escenari, Mas va pronunciar una segona conferència que seguia el mateix protocol que la de fa un any i mig. En aquest cas, però, el tema d’anàlisi era l’economia: ‘Superar la crisi, aixecar Catalunya’ (PDF), deia Mas.
Però les paraules del 2007 i les del 2009 no acaben de concordar. Mas advocava llavors per construir la ‘Catalunya global’, però ahir no es va estar de fer propostes econòmiques per a treure l’estat espanyol de la crisi (és a dir, propostes per a ‘regenerar i modernitzar Espanya’).
Frases com ‘¿Com pot ser que el Govern Central hagi mobilitzat desenes de milers de milions d’euros per ajudar el sistema financer a pagar els seus deutes, i en canvi no sigui capaç de mobilitzar molts menys recursos per pagar puntualment els deutes de les Administracions Públiques del conjunt de l’Estat?’; ‘Així se sabria que tota entitat financera ajudada per l’Estat té el compromís equivalent d’ajudar el teixit productiu i les famílies’, o ‘La nostra iniciativa a Madrid també ho contempla’ denoten que Mas continua amb un esquema mental autonòmic i, per tant, espanyol.
Fa un any i mig deia: ‘¿Estem els catalans en situació de trencar les nostres fronteres mentals, de canviar la nostra escala de visió? Crec que sí. Força gent i moltes empreses ho estan fent (…) Estem més preparats per tenir una relació oberta amb el món que no pas una relació acomplexada amb Espanya’.
Com bé podria dir George Lakoff, autor de No pensis en un elefant!, Mas continua fent servir el marc mental que el 2007 donava per superat. I quan això passa, sempre guanya el propietari del marc mental. En aquest cas, l’estat.
