La crisi econòmica i financera està posant contra les cordes els sistemes de protecció social que durant anys s’han anat erigint a l’Europa occidental. L’avenç dels drets socials que s’ha produït durant aquesta última dècada però, ha estat possible, en moltes ocasions, gràcies al desenvolupament econòmic que ha generat el boom immobiliari i el sector de la construcció. Mentre ha crescut l’economia i s’ha creat ocupació, les administracions públiques han pogut augmentar les partides a la despesa social, però la frenada de l’activitat econòmica ha fet variar les previsions dels qui creien que el segle XXI seria el segle dels drets socials.
Què ha passat?
Al 2006 s’acaben els fons europeus, apareix la crisi immobiliària que porta a la crisi hipotecària, l’augment de l’IPC i del preu del petroli, entre d’altres coses. Aquest escenari fomenta que la renda de les famílies baixi i que hi hagi una contracció en el consum.
Per la seva banda, la crisi financera fa que les empreses no tinguin accés al crèdit i, lligat al fet que venen menys per culpa de la reducció del consum, es veuen obligades a acomiadar treballadors. Això fa augmentar les persones que surten del mercat laboral i que necessiten prestacions socials per a poder viure. Més crisi porta més demanda d’ajudes socials, doncs.
Com ho viuen els serveis socials?
Els serveis socials es troben davant d’un escenari molt complex. La crisi fa augmentar els seus usuaris perquè ja no només demanen ajuda persones amb necessitats socials concretes, sinó que persones que han perdut la feina (sobretot provinents del sector de la construcció) han entrat a formar part dels seus clients habituals. A més, el desplegament de la llei 39/2006 de Promoció de l’Autonomia personal i Atenció a les persones en situació de dependència, la coneguda com a Llei de la dependència, ha fet créixer el nombre de persones que han de ser ateses des dels serveis socials, sobretot, des dels serveis socials bàsics dependents dels ens locals.
Tot això fa que la pressió damunt dels professionals i les entitats socials sigui màxima. Moltes peticions per atendre, pocs recursos econòmics i poca gent per sortir al carrer a detectar, analitzar i fer treball de desenvolupament comunitari. Molts professionals tenen la sensació que fan massa feina de despatx i poca de carrer. I molts altres tenen la sensació que només són simples dispensadors de prestacions o orientadors per a fer front a la paperassa burocràtica.
A més, l’atenció a les situacions d’urgència és la dinàmica més habitual i la que ocupa la major part del temps dels professionals d’aquest sector.
Els serveis socials que necessitem
El pas de l’estat del benestar a la societat del benestar demana deixar enrere la concepció antiga dels serveis socials; cal passar d’uns serveis socials assistencialistes a uns serveis socials promotors d’autonomia personal.
Necessitem uns serveis socials més àgils i flexibles; que atenguin necessitats diverses des de punts de vista professionals diferents. Uns serveis socials que donin respostes més properes a les persones, més flexibles i adaptables a les seves necessitats.
Així, ens cal reforçar el paper dels professionals (treballadors socials i educadors socials), augmentar els pressupostos destinats a programes socials i fer una bona gestió i avaluació dels resultats obtinguts. Alhora, cal afavorir la formació contínua i compartida entre els diferents professionals del sector.
Per altra banda, cal no perdre de vista l’important paper que han de jugar les entitats del tercer sector social a l’hora d’aportar la seva experiència i valors en el procés d’intervenció social.
Cal repensar, doncs, els serveis socials, per fer front a nous reptes i escenaris. La diversitat de poblacions que cal atendre demana respostes creatives que ajudin a evitar la cronificació dels problemes socials, i que incorporin l’empoderament de les persones perquè puguin fer front a la situació de necessitat social.
