Totes les nacions sense Estat d’Europa comparteixen una problemàtica similar: cal animar la selecció estatal en la qual hi participen jugadors del teu país, o bé cal animar qualsevol altre equip que derroti la selecció estatal que tu també voldries veure destruïda? directe!cat realitza un repàs a les diferents fílies i fòbies esportives de les nacions sense Estat d’Europa.
Flandes
L’independentisme flamenc va estar d’allò més content quan va veure que la selecció belga no aconseguia cap plaça per al mundial de Sudàfrica. Militants de l’N-VA (membre de l’Aliança Lliure Europea, com ERC) confessen amb la boca petita que els excel·lents resultats aconseguits el passat 13 de juny potser haurien patit alguna modificació a la baixa si Bèlgica hagués jugat el Mundial i flamencs i valons s’haguessin trobat defensant conjuntament un dels pocs projectes comuns que encara comparteixen.
Després de la no-classificació de Bèlgica, una part més que notable de l’N-VA dóna suport de manera explícita a la selecció holandesa -fent gala d’un difús Grootneerlandisme, per bé que ni flamencs ni holandesos encara no tenen del tot clara com s’articularan les relacions les dues realitats nacionals un cop Bèlgica es parteixi políticament en dos estats.
Escòcia
Escòcia és una de les poques nacions sense Estat d’Europa que disposa de selecció de futbol reconeguda internacionalment. Escòcia va quedar tercera a la fase preliminar (per darrere d’Holanda i Noruega) i va quedar-se sense bitllet per al Mundial. De fet, l’última vegada que va aconseguir classificar-se per un mundial va ser el 1998, fa ja massa anys com perquè l’aficionat escocès pugui presumir de cap mèrit.
La situació genera una gran impotència en el moviment independentista escocès i en l’associació de supporters Association of Tartan Army Clubs (ATAC), que veuen com competició rere competició perden el tren d’internacionalitzar el seu cas mitjançant de l’esport. Són conscients que la selecció pròpia els diferencia de Catalunya, Euskadi, Flandes i demés, però successivament veuen com els seus futbolistes no tenen prou recursos com per classificar-se.
Davant d’aquesta situació de constant voler i no poder, la postura més estesa entre l’independentisme escocès és la de donar suport a qualsevol selecció que jugui contra Anglaterra, posició que s’indentifica amb les sigles ABE: ‘Anyone but England‘ (mític eslògan adaptat a casa nostra per una popular web amb el lema ‘Jo tinc dues seleccions: Catalunya i qualsevol que jugui contra Espanya’).
Enguany s’han imprès milers de samarretes amb les sigles ABE, que han tingut molta acceptació arreu d’Escòcia i que s’han arribat a vendre en la cadena de productes culturals HMV. Però la campanya ha estat titllada de xenòfoba i la policia va fer retirar els anuncis amb què la cadena promocionaven la popular samarreta. Tot i la tensió inicial, HMV ha continuat venent la samarreta sense més entrebancs.
Les sigles ABE tenen el seu origen en unes polèmiques declaracions del tennista escocès Andy Murray del 2006, quan li van preguntar a quin equip donaria suport al Mundial d’Alemanya i ell respongué: ‘Support anyone but England.’
A banda d’aquesta postura, una considerable part dels escocesos d’ascendència anglesa opten per animar la selecció anglesa sense problemes.
País de Gal·les
La situació és pràcticament la mateixa que la d’Escòcia, amb l’afegit que la selecció gal·lesa tan sols s’ha qualificat una vegada per a uns Mundials, els de 1958 a Suècia.
Com que la pròpia lliga de futbol tampoc no és cap meravella, molts dels afeccionats gal·lesos tendeixen a seguir la lliga anglesa de la mà del Liverpool i el Manchester United -en tant que formacions del nord-oest d’Anglaterra, amb força connexions amb el País de Gal·les. Però com que la selecció anglesa que ha participat en aquest mundial es nodria en bona mesura de jugadors d’aquests dos conjunts (Steven Gerrard, Glen Johnson…), les contradiccions han estat a flor de pell.
Còrsega
L’illa de Còrsega, administrativament francesa, és més a prop d’Itàlia que de França. Històricament, l’illa sempre ha tingut més relació amb la península itàlica que amb París, motiu pel qual l’independentisme cors que vol seguir alguna selecció que no sigui la francesa, tradicionalment es decanta per la italiana.
La situació va arribar al seu límit al Mundial del 2006 celebrat a Alemanya, quan França i Itàlia es van enfrontar a la final. Els unionistes francesos van animar fervorosament la selecció comandada pel descendent de catalans exiliats Raymond Domenech, mentre que els independentistes corsos van animar Itàlia, que es va acabar imposant a la tanda de penals.
Bretanya i Occitània
Bretanya i Occitània són dues de les nacions sense Estat d’Europa que més complicat veuen el seu futur, fins al punt que no tenen del tot garantida la continuïtat en el temps de la seva llengua pròpia. Per tant, a l’hora d’animar alguna selecció al Mundial, bona part dels independentistes d’aquests dos territoris consideren que ja tenen altres prioritats i, o bé animen França de manera més o menys desapassionada, o bé opten per alguna altra selecció que els caigui simpàtica a títol individual.
Galícia
L’independentisme gallec -com el flamenc- no acaba de tenir clara quina ha de ser la seva posició respecte Portugal, nació amb qui comparteix llengua i història. Al partit que va enfrontar Espanya i Portugal, un nodrit grup d’independentistes gallecs es va traslladar fins a Valença do Minho per a animar la selecció portuguesa i protagonitzar un gran festival patriòtic galaico-portuguès, amb constants crits de ‘Selección nacional, Galicia e Portugal!‘ i ‘Fóra, fóra, fóra, a bandeira española‘, però que va acabar tenint un final infeliç.
País Basc
El País Basc, com Catalunya, no té cap Pla B definit a l’hora d’animar una selecció esportiva que no sigui l’espanyola. La selecció basca de futbol seria prou potent com per disputar molts partits amb d’altres seleccions d’arreu del món, motiu pel qual els bascos afeccionats al futbol confien en veure més aviat que tard la seva pròpia selecció jugant partits oficials i ja no es preocupen d’animar-ne a cap altra.
Les minories nacionals
A banda d’aquestes nacions sense Estat, arreu d’Europa hi ha tota un seguit de minories nacionals que són majoria en d’altres estats. Des de la minoria hongaresa de Romania fins a la minoria sueca de Finlàndia, passant pels sud-tirolesos d’Itàlia o la minoria alemanya resident a Polònia, són multitud els casos d’afeccionats al futbol que no necessàriament animen la selecció del seu Estat.
En moltes d’aquestes situacions, els membres d’aquestes minories animen la seva selecció ‘nacional’ -entenent nació com a ‘comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre’ (IEC)- en comptes de la seva selecció estatal.
