Dijous, 24 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

Quina Espanya tindrem: repressió o frustració?

La repetició d’eleccions al Regne d’Espanya torna a deixar en mans dels catalans una capacitat de bloqueig preciosa. Tot apunta a que els hipotètics factors de canvi respecte al 20-D poden acabar per anul·lar-se entre ells. Si d’una banda, el PP es consolida immune a la corrupció i l’aposta pactista de Ciudadanos podria tenir recompensa, de l’altra, la confluència de Podemos i IU pot fer més eficient el vot d’esquerres. Resultat: un nou empat de blocs. La nit electoral, només si un dels dos ha superat els 170 escons aclarirem quin és el futur que ens espera: repressió de la dreta neofranquista o frustració d’una esquerra espanyola que, com sempre històricament, tornarà a fallar els catalans. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana

Redacció
Redacció 08/05/2016

FICCIÓ. Aquesta setmana, la tertuliana dependentista de capçalera dels Comuns, Gemma Galdón, ens oferia un dels seus habituals espectacles de supèrbia suposadament intel·lectual des del seu espai habitual a la ràdio pública. Neguitosa pel fet que es dediqués tant de temps a parlar de les conseqüències de la independència, de la solvència d’una nova República Catalana, disparava a tort i a dret. Els contraris a la llibertat plena dels catalans, els convençuts que cal mantenir-hi la submissió a la metròpoli, cauen sempre en contradicció: d’una banda, exigeixen estudis científics com els dels economistes David Ros i Pere Miret; de l’altra, quan se’ls presenten al davant, després d’admetre que no tenen prou formació per comentar-los, els titllen d’escenaris de ficció, els contraposen a l’emergència social de la qual no sortirem precisament sense les eines d’un nou estat o enceten debats (com el del frau fiscal) que ha generat justament la dependència.

FINANÇAMENT. Aquesta setmana, el Cercle d’Economia convidava tres experts de l’Espanya castellana per conèixer quin serà el marc, el terreny de joc, en el qual es mourà la futura reforma del sistema de finançament dels territoris sota la LOFCA. Bàsicament, cap novetat. Més del de sempre. Simplement, posar una mica més de diners a repartir (que tampoc no se sabem d’on sortiran). Les intervencions des del públic de Teresa García-Milà i Maite Vilalta van despullar el sant en menys d’un minut. La distància entre les expectatives catalanes i la dinàmica espanyola és, directament, sideral. De manera que és simplement impossible que la reforma que allà tenen al cap pugui acontentar gairebé ningú aquí. I per això el govern Rajoy porta dos anys en fals sense fer-la. Els mateixos experts convidats pel Cercle van acabar admetent els seus dubtes sobre l’acceptació aquí del seu nou sistema.

GOLS. I per tot l’escaire. La diplomàcia internacional mostra, una vegada més, a nivell esportiu, quina és la realitat dels fets consumats. Kosovo va tirar pel dret… i sí, senyors, se’n surt. I això que ocupa un lloc absolutament marginal dins els grans fluxos econòmics europeus. Aquesta setmana esportiva “horribilis” del dependentisme s’obria amb la sentència del Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) que obliga la FIFA a admetre Gibraltar com a membre de ple dret. I s’ha vist culminada amb l’admissió de la federació de Kosovo com a membrede la UEFA. Naturalment, Espanya s’hi ha oposat en tots dos casos. Llàstima de boles calentes, perquè si no, seria molt interessant comprovar quina és la reacció dels veïns si, per exemple, en el grup de classificació per al proper Mundial de 2018 hi queia algun dels dos monstres. Es retiraran de la competició en defensa de la unitat d’Espanya?

MISÈRIA. Coincidint amb els vint anys del Pacte del Majestic (el principi de la fi del pujolisme), no hi ha res més degradant que observar com els reis de les portes giratòries, els factòtums de l’oasi autonomista català, continuen en el seu món particular, farcit de privilegis i d’opulència, sense que ningú els passi factura. Són gent que ha fet bondat i punt. Narcís Serra, capità del vaixell de la Caixa Catalunya durant el seu estrepitós enfonsament, va ser nomenat en 2005 conseller de Telefónica Brasil, càrrec que compatibilitza amb el de vicepresident de la mateixa multinacional a Xile; ara, la companyia espanyola l’ha renovat com a conseller de la seva filial brasilera fins al 2019. Quin dia acabarà la recompensa per la hipoteca sobre el futur dels catalans que van contribuir a construir i emmurallar ell i tants altres?

REFERÈNDUM. Les xarxes han bullit aquesta setmana amb la remor d’un referèndum unilateral, de Jordi Graupera a Enric Vila, passant (de forma accidentada, per l’Eduard Voltas). Un entestament dels qui vàrem defensar un 9N de veritat fins al darrer moment. Ara, diuen, hi hauria la legitimitat d’un Parlament i un Govern independentistes organitzant i desobeint frontalment l’actuació de les institucions espanyoles. Problema evident que ningú resol: com arribar a un 50% de participació, missió impossible amb el 20% d’abstenció inamovible sumat automàticament al 40%. No fer-ho suposaria, ras i curt, tornar immediatament a la casella de sortida. Els mateixos que consideren que amb un 55% dels qui es van definir sobre la independència el 27-S no n’hi ha prou, diran que amb un 40-45% de participació al referèndum unilateral, tampoc. Així anar fent per a no afrontar l’única sortida de tot plegat: la DUI que caldrà fer algun dia.  

TRIAR. Segons sembla, després de munyir en diferent mesura Esquerra i la CUP per assegurar-se la pròrroga del pressupost en vigor, l’alcadessa de Barcelona ha acabat per triar els socialistes, continuisme. Ada Colau és en aquella fase de la onada en la qual res no et passa factura, ni tan sols les contradiccions més flagrants. El dubte rau a saber durant quant de temps es pot estirar el xicle sense començar a patir erosió en la credibilitat. El “canvi” d’Ada Colau es va fonamentar, ja d’entrada, en la infraestructura i els quadres d’Iniciativa; ara, continua amb l’entrada al govern dels socialistes, els mateixos que han manat la ciutat durant 34 anys i van construir el model que els Comuns anaven a re-formular des dels fonaments. Jaume Collboni, investigat en un cas de corrupció, es converteix en nou responsable de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Visca el Born i la coherència!

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.