Marchena, Manuel (president de la Sala Penal del Tribunal Suprem).
Condemna indiscriminada i abusiva.
Sense que serveixi de precedent, potser que caldria moure’s, aquí, en el terreny de la moderació. Defensar que no es pot passar de puntetes sobre els fets, greus, del bloqueig del Parlament em sembla del tot raonable. La simple absolució seria tant com cridar a que es pugui repetir amb qualsevol excusa reivindicativa. El jutge Vidal, però, ha defensat la possibilitat d’aplicar condemnes als responsables d’actes violents amb treballs per a la comunitat. Aplicar, però, de manera indiscriminada, penes que suposen l’entrada a presó per actituds que no comporten violència, en canvi, sembla una mesura tan forassenyada que sembla incomprensible avalar. I, francament, que les nostres principals institucions, el Govern i el Parlament, s’emparin en la voluntat repressiva d’un tribunal d’excepció les deixa en una posició francament impresentable.
Marí, Bartomeu(director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona).
Censura que ens fa mal.
Sense anar més enllà, hom, per motius de simple bon gust estètic i fins i tot moral, pot estar en contra de l’estil provocador i fàcil d’alguns artistes contemporanis que busquen l’escàndol per l’escàndol. I no convidar-los a casa teva. I tant. El que no es pot fer és pretendre obligar els comissaris, de qui s’ha admès un projecte de característiques perfectament conegudes, a retirar una peça concreta per incòmoda amb el poder establert, i anunciar la cancel·lació de l’exposició tot just una hora abans de la seva presentació en roda de premsa. El ridícul internacional assolit, amb una trentena d’artistes esbombant arreu la censura de la qual han estat objecte, és un autèntic tret al peu a la marca Barcelona. I aquesta vegada, a més, lamentablement, no podem atribuir-lo a les pràctiques habituals del Govern espanyol.
Molinero, Justo(empresari de la comunicació).
Fer nosa als de sempre.
Aquell dia, potser com molts d’altres després, junts, van compartir acte i estrada, ara pràcticament fa cinc anys. Era la vespra de la Consulta sobre la Independència del 30 de maig de 2010 a Sabadell, la primera que s’assajava en una de les grans ciutats catalanes. Molinero va fer un discurs plenament identificat amb l’objectiu independentista, molt abans, doncs, que el president de CiU fes el gran viratge del setembre de 2012. Nerviós, fent de portaveu de l’establishment, Cuní l’ha convidat aquesta setmana al seu espai televisiu de viabilitat compromesa (de fet, potser hauria caigut ja de la graella si no es valorés la seva influència congelant sobre el procés) amb motiu de la presentació del seu llibre “Revoltats”, amb recriminació inclosa. I és que als de sempre, està clar, ara menys que mai, no els agrada el paper integrador d’en Justo.
Puigcorbé, Juanjo(actor i membre de la candidatura d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona).
Pas valent i aclaridor.
L’anunci del seu aterratge a la política barcelonina ha agafat a molts amb el pas canviat. La batalla de Barcelona es preveu dura. Per desgràcia, l’aspirant i favorita, Ada Colau, continua amagant l’ou sobre l’ambició nacional del seu projecte de ciutat: capital d’Estat amb recursos o ciutat de províncies a mercè de la metròpoli? No se sap, no contesta. Puigcorbé ha decidit fer el pas encara que pugui suposar-li greus conseqüències professionals en el futur. La seva aportació pot ser fonamental per al conjunt de l’independentisme, més d’enllà del seu coneixement del món cultural de la ciutat: significa obrir-se plenament al maragallisme clàssic i, per tant, fer una passa per esvair l’unicornisme, l’ensarronada federal: en aquest moment, l’objectiu més important dels qui volem un país nou i lliure.
Surroca, Montserrat(portaveu d’Unió Democràtica de Catalunya).
Nervis davant la batalla final.
La responsable comunicativa d’Unió, diputada a Madrid promocionada darrerament de la mà d’en Duran, ha menyspreat el convit a formar part de l’acord pel full de ruta sobiranista per al proper 27-S, amb un lacònic “no, gràcies”, alhora que exigia als convergents que deixin d’interferir en la dinàmica del seu partit. Ja sabeu, és allò de: sou molt deslleials si critiqueu Duran, però ell no, mai, encara que vagi a registrar, pel seu compte, un nou partit polític. En tot cas, demostra els nervis creixents d’un duranisme que viu els seus darrers moments d’hegemonia dins Unió. Cal reconèixer, però, amb preocupació, un cert emboirament en l’aposta del sector independentista per una triple resposta en consulta interna del proper 14 de juny. La possibilitat de triar federació, confederació o independència, a qui beneficiarà?
Vilarrubias, Mercè(professora i periodista).
Expulsar el català de la centralitat.
El combat sense treva, de fons, en tota circumstància, per desallotjar el català de la vida pública del nostre país és un dels objectius centrals de l’espanyolisme. Les estadístiques canten: més de quatre de cada cinc catalanoparlants són partidaris de la independència. Cap altre element s’identifica amb aquesta voluntat política tan intensament com la llengua d’ús habitual. Així que, aconseguir la submissió política del país té com a camp de batalla essencial el lingüístic. Aquesta activista contra la immersió, en l’òrbita de Ciudadanos, té clara quina és la via. De fet, la tècnica jurídica habitual, des de les curses de braus al DOGC, passant per pràcticament tot, per entrar a sac en les competències exclusives de la Generalitat en matèria lingüística. Una bona llei de bases. Una Llei General Espanyola de Llengües. Preparem-nos.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
