Dissabte, 7 de Desembre de 2019 - Edició 499
La República

Que comenci la festa!

Aquesta estratègia, combinada, de sí però no, em sembla ideal per fer-los perdre els nervis. Una imatge simbòlica al respecte l’hem gaudit aquesta setmana: l’Albiol sacsant els seus braços d’albatros durant la discussió al Parlament de la moció de ratificació del 9-N. Els fem anar ben perdudets. Com en el cas de la inversió estrangera a Catalunya, dilluns, dimecres i divendres el que fem és el fanfarró, només volar coloms. Dimarts, dijous i el cap de setmana és un afer gravíssim que trenca la convivència i que ens durà a tots a la presó. I així, passet a passet anem prenent posicions per a la nova República Catalana. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 09/04/2016

APARTHEID. No patiu, que de la magistrada Àngels Vivas no us en parlarà ni “La Vanguardia” ni “El Periódico”. Enric Juliana està massa ocupat ficant en el mateix sac tot l’independentisme català i la Lega Nord. Enric Hernández, analitzant un per un els moltíssims perills que es deriven del procés. En canvi, n’ha fet menció el diari “Abc”: cinc vocals del Consell General del Poder Judicial han emès un vot particular contra l’elecció d’Antonio Recio (el candidat conservador del govern espanyol) com a president del TSJC, tot assegurant que la magistrada Vivas, amb mèrits molt superiors, va ser relegada únicament per haver signat el famós “manifest dels 33”. Marhuenda la va posar en la diana i els magistrats discrepants hi aprecien un cas de “discriminació ideològica”. Recordeu, però, que som els catalans partidaris de la independència els qui dividim, fracturem i discriminem els qui pensen diferent. Haurem de fer un manifest.

BUIT. Diversos analistes han vist en l’entrevista de Jordi Évole al president espanyol de diumenge a la nit, el cant de cigne de la seva presència a la Moncloa. Ja veurem. L’entrevista va tenir els habituals moments surrealistes que protagonitza el líder popular, com quan va afirmar que “Cruyff ha hecho cosas”, o, sobretot, quan va afirmar que Espanya és un gran país i que, per exemple, disposa d’una xarxa de carreteres i trens densíssima, “vacíos, però la tenemos”, va dir, textualment. Tanta inconsciència, mentre el sistema de pensions espanyol és a punt de fer fallida i les comunitats han hagut d’assumir retallades insuportables en els serveis bàsics, resulta dantesca. Vantar-se d’uns trens buits en unes línies (gairebé totes) que d’aquí no gaires anys caldrà tancar per insostenibles és realment de bojos. Gairebé diria que és pitjor que encerclar-lo amb mil i un casos de corrupció.

CAIXA B. De l’entrevista al president espanyol va destacar també la seva insistència en el fet que la corrupció no es un fenomen generalitzat a Espanya. Aquesta setmana, perquè la realitat és tossuda, hem conegut nous afers relacionats amb irregularitats d’instàncies tan simbòliques de l’Estat com l’aparell diplomàtic i l’exèrcit. Mentre els mitjans dependentistes continuaven amb les seves campanyes habituals per posar en qüestió cada partida de despesa de la Generalitat, començant pel salari del president, s’ha fet públic que les ambaixades operen una part dels seus pagaments, com a norma, a través d’una caixa B; també s’ha sabut que desenes de pilots militars, gairebé un centenar (!) s’han declarat culpables d’un frau massiu pel cobrament d’indemnitzacions per falsos trasllats, a fi d’evitar la presó i la sortida de la carrera militar. Com va dir Rajoy, Espanya és un gran país.

COVARDS. El diputat comunista i suposadament independentista Joan Josep Nuet va optar novament per no votar a la mesa del Parlament en relació a l’admissió o no de la moció de la CUP sobre la vigència del 9-N. Així, absent. Escapisme pur. Ben aviat, Joan Coscubiela va avançar que el grup dels QWERTY faria el mateix al Parlament, tal i com es va confirmar dijous. A l’exlíder sindical li encanta afirmar, amb Rabell, que tot plegat és una fanfarronada dels independentistes. No s’entén, doncs, perquè si tot és una broma ells intenten eludir qualsevol responsabilitat judicial. Són l’esquerra d’obediència espanyola. Mai més ben dit. La gran pastanaga de la reforma d’Espanya està a punt d’anar-se’n en orris. Així que, aquí, incapaços, els veurem cada dia no més fatxendes sinó progressivament desesperats. Amb Colau esperant-los a la cantonada. I no en deixarà d’ells ni les molles.

ENQUESTES. La repetició d’eleccions guanya enters. Només una baixada de pantalons fins als turmells dels de Pablo Iglesias, sembla poder evitar-ho. La veritat és que un servidor era dels qui estava del tot convençut que, al final, la darrera nit, arribaria la Gran Coalició. El cert és, però, que les darreres enquestes apunten a un reforçament del bloc dretà de l’hemicicle espanyol, amb la suma del PP i Ciudadanos apropant-se a la majoria absoluta. Si la darrera setmana la demoscòpia rebla el clau, serà difícil que els populars no juguin a fons la carta de la repetició electoral: fins i tot perdent-hi uns quants diputats, en conservarien la primera posició i el dret a encapçalar el govern, amb els de Rivera completament lligats de peus i mans a donar-los suport. És possible que, fins i tot, no tinguin ni tan sols prou marge de maniobra com per imposar la sortida de Rajoy.

GIRAGONSES. Mentre a Madrid exigeixen el seu dret a governar (Rivera “dixit”) tot i haver aconseguit 40 de 350 diputats (comptes creatius propis d’advocat de La Caixa), a Barcelona, Inés Arrimadas intenta cridar l’atenció desesperadament. Tot i ésser cap de l’oposició, ningú li’n fa ni cas. A la caça, encara, en pirueta ben original, del vot catalanista despenjat de l’antiga CiU, ha dit aquesta setmana que comparteix anàlisi amb els independentistes. Que Catalunya està fortament infra-finançada. Però, no havíem quedat que això del dèficit fiscal no existia? Que tot era una pamema? En una altra giragonsa de mèrit, la líder de Ciudadanos a Catalunya diu que portem sis anys amb la murga del referèndum sense cap resultat. Té gràcia la capacitat de jugar tots els papers de l’auca del dependentisme: fer de barrera contra el dret a decidir i alhora recriminar als que l’impulsen que no l’hagin fet efectiu.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 
 
 

Relacionats