Divendres, 6 d'agost de 2021 - Edició 1107
La República

“Quan la prudència arriba a la covardia es torna complicitat”

Aquests darrers dies han estat moguts al diari digital El Singular Digital. L’historiador i periodista Enric Vila, un dels columnistes del mitjà, veia com a finals de setmana se li […]

Redacció
Redacció 08/10/2007

Aquests darrers dies han estat moguts al diari digital El Singular Digital. L’historiador i periodista Enric Vila, un dels columnistes del mitjà, veia com a finals de setmana se li censurava un article acabat de publicar titulat “Curro Jiménez a la Generalitat”, on titllava als columnistes catalans de tenir poca valentia davant les pressions polítiques, i on donava exemples força suculents de periodistes que, davant les pressions, han suavitzat el seu to i han corregut a amagar-se, amb la cua entre les cames. I amb la cua entre les cames va actuar la direcció del mitjà, esborrant l’article al cap de poques hores.

Segons l’article (que podeu llegir a continuació) un dels periodistes que s’haurien rendit a les amenaces polítiques era Francesc Marc Álvaro, proper a les tesis convergents i que hauria protagonitzat un episodi de genuflexió immediata davant les pressions polítiques. I qui són els que, actuant com a veritables mafiosos, estan pressionant als mitjans? La branca dura del PSC, com no podia ser d’una altra manera.

L’article de Vila cita a Bolaño, el director de l’oficina de Comunicació de la Generalitat, de qui ja coneixíem un episodi d’amenaces, i explica un altre episodi més recent d’aquest fosc personatge, en aquest cas una segona amenaça a Barbeta, en un to encara més mafiós. Del “no voy a parar hasta joderte” Bolaño va passar fa uns dies a un “Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado” que podria acabar perfectament als jutjats.

La perla de l’article d’Enric Vila, i el motiu pel qual fou retirat del Singular, són precisament les amenaces que hauria rebut Francesc-Marc Álvaro. Bé, més que amenaces serien advertències, això sí, al més pur estil de la màfia siciliana. Segons sembla, el mateix comte de Godó, propietari de La Vanguardia on escriu Álvaro, hauria rebut un sobre amb les transcripcions de les intervencions radiofòniques del columnista i una targeta: la targeta del mateix president de la Generalitat.

Per més inri, Montilla hauria subratllat aquells passatges que no li agraden, i la cúpula de La Vanguardia hauria reaccionat coaccionant Francesc-Marc Àlvaro per tal que deixés de ser tan dur amb els socialistes. El columnista hauria acatat ordres, i d’aquí el ridícul article de la setmana passada sobre “pastissets”, una manera com una altra de deixar de parlar de política i deixar de ferir les tendres susceptibilitats socialistes.

A continuació us adjuntem l’article d’Enric Vila, publicat més tard al web de Salvador Sostres. Precisament afegim al final l’article de Sostres comentant la censura, una anotació força aclaridora i encertada.


Enric Vila – Curro Jiménez a la Generalitat

Mitjans de comunicació i poder: L’altre dia vaig assistir a una xerradeta prudent però molt fina, a càrrec del director de l’Avui, Vicent Sanchis, amb cullerada final de Macià Alavedra, que va resumir el tema a l’estil d’Éduard Balladur en el seu llibre Maquiavel en democràcia: “Els polítics tenen por de la premsa perquè la necessiten i intenten controlar-la, i els diaris que acaben funcionant són els que es fan per obtenir privilegis del poder.” Pel que vaig entendre, a Barcelona passa al revés. Els xantatgistes són els polítics. Com que hi ha poc poder per repartir, el xantatge s’inverteix i en comptes de diaris tenim tebeos, una premsa emmordassada, que evoluciona com un presidiari amb un peu lligat a la caritat dels poders públics i, l’altre, a l’escassa cultura política dels lectors, que es conformen amb qualsevol cosa que porti fotos i sudokus.

Com que, a més, en aquest país el poc poder és delegat, tothom està en precari i tothom té por. I així, i entro ja en la interpretació lliure, hi ha un José Antich que s’inventa un redisseny de La Vanguardia per lligar-se al diari quan Zapatero guanya el 2004 i que, ara, ha descobert les editorials neofranquistes per continuar tenint il•lusionat al senyor Godó, que també es comte i monàrquic. Després hi ha El Periódico, diari més llegit de Catalunya, que com més lectors perd a favor de la premsa gratuita més s’assembla al butlletí de Montilla, i no troba, ni sota les pedres, un empresari-editor que s’atreveixi a comprar la capçalera. I també tenim l’Avui, que podria discrepar més sense l’estigma dels seus inicis poc brillants i el fre de la nova empresa.

Amb aquest panorama, el columnista d’opinió ha de tenir, si vol durar, l’olfacte del gos per saber qui mana i l’agilitat del felí per esquivar la garrotada. Per fer carrera ha de fer càlculs algorítmics amb les paraules, i per dir coses sensates ha conformar-se amb un compte corrent magre i un lloc discret, poc influent. Escriure coses que s’entenguin s’ha tornat tan difícil que fins i tot mestres de la moderació i el fino escepticismo van camí de convertir-se en màrtirs de l’idealisme. ¿S’han adonat, per exemple, que Barbeta ha estat dels pocs caps destacats de La Vanguardia que no ha ascendit amb la renovació? Deu ser que es comença a complir la profecia del director de l’oficina de Comunicació de la Generalitat, Antonio Bolaño.

El Sancho Panza de Montilla es veu que té mala llet. Després d’insultar i amenaçar Barbeta via telefònica fa uns mesos, no fa gaire el va amenaçar personalment al mateix Palau de la Generalitat: a la santa casa! Bolaño parlava amb uns periodistes de La Vanguardia i Barbeta, que havia rebut instruccions de llimar asprors, va intentar una broma: “Antonio, cuidame los nenes”, li va dir tot caminant cap a ell, a una certa distància, encara. L’Antonio va fer com que no el sentia i Barbeta va insistir: “Antoniooo!…” I l’Antonio es va girar i, tallant-lo en sec i assenyalant-lo amb el dit, li va dir ben fort i a poc a poc, perquè tothom ho sentís: “Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado”.

Pensar que hi ha gent que vota de bona fe aquests heretges de la tolerància i la pau universal em posa la pell de gallina. La prova que aquesta gent no s’ha integrat no és ja com trepitgen l’idioma, són les maneres. Quina diferència hi ha entre aquesta prepotència i la de Lerroux desafiant a un duel Prat de la Riba i escrivint després: “No pasan caballeros por la puerta de La Veu”. Fins quan haurem d’aguantar aquests Curro Jiménez al servei d’Espanya? Escoltant l’anècdota recordava la indignació de l’escriptor Coromines, l’estiu del 1936, quan els revolucionaris de la FAI van anar a entrevistar-se amb Companys armats fins a les dents: “Amb pistoles -es va exclamar- no hi ha d’anar ni nostre senyor a veure el President de la Generalitat”. Però després vaig recordar que l’actual president és Montilla, i esclar: Montilla és el successor d’aquells faieros, és el Capo del “rondín” marxista de Cornellà.

Lamento la irreverència amb el president del meu país però és que justament Montilla protagonitza l’altre gesta del “rondín” que s’explica aquests dies. Dels mètodes del rondín aquest, fa temps que sento queixar-se’n periodistes de tots els colors, i potser caldria airejar-los, no? Quan la prudència arriba a la covardia es torna complicitat. En fi: Com que el molt honorable no té feina, va enviar al comte de Godó un sobre amb les transcripcions de les intervencions de Francesc-Marc Álvaro en les tertúlies de ràdio acompanyades només de la seva targeta. Cap més explicació: els passatges que no li havien agradat subratllats i la targeta de president de la Generalitat, utilitzada com la d’un vulgar mafiós. El pròxim dia li pot enviar un cap de porc, amb la targeta presidencial entre les dents. El comte, que ara ens passarà per liberal, li va fer arribar a l’Álvaro que no patís, però és clar, jo sóc un purità intolerant i suicida, però no tothom ha de tenir aquesta vocació, i després tenim l’Álvaro fent articles com el de dimecres, sobre els pastelitos bimbo de la infantesa, i a la pàgina del costat, Baltasar Porcel saltant damunt la tomba de Gaziel per llepar-li el cul al Godó i a l’Antich en motiu del “nuevo y àgil formato periodístico”. I tot és això: si els columnistes de talent necessiten treure tants raspalls i fer-se tant els tontos, no cal dir què escriuen els tontos de veritat.

P.D. M’ha trucat el Francesc Marc Álvaro i m’ha demanat que aclarís:
1er. que ell no ha parlat personalment del tema del sobret amb el comte de Godó, i per això he canviat el “dir”, pel “fer arribar”.
2on, declara que no va escriure l’article dels “pastelitos” perquè se senti amenaçat i que en els articles que ha escrit aquests dies sobre política hi trobaran la prova.
També m’ha dit que la pròxima vegada abans de citar-lo el truqués, cosa que, naturalment, no vaig fer per no posar-lo en la situació de fer-lo còmplice de l’article o obligar-lo a vetar-me’l; seria una llàstima, il•lustrant com il•lustra una qüestió d’interès general.

Salvador Sostres – Així no es pot treballar

La propietat d’Elsingulardigital ha decidit retirar aquest article de l’Enric Vila després d’una trucada de Francesc-Marc Àlvaro queixant-se. Això no és ni censura. Això és un retrat de la misèria humana. Ja només faltava que els periodistes telefonessin per censurar altres periodistes: quina diferència queda ara entre Marc Àlvaro i Antonio Bolaño? La decisió de la propietat del diari d’optar per donar-li la raó al mesquí és com Oleguer Sarsanedas demanant-li perdó a la donota aquella Peri Rossi, com si tornessin a entrar les tropes i anéssim a rebre-les al Sàndor. Aquí teniu l’article de l’Enric, amb post data final d’aclariment sobre un detall que no desmereix per res l’article.