ALTAVEU. Els mitjans catalans ens oferien aquests dies l’estrena de Joaquim Coll com a articulista del diari Ara. Som únics: amb el nostre llirisme habitual, no dubtem a cedir espai als nostres adversaris, que l’aprofiten per blasmar-nos i (com en aquest cas) per posar en dubte (com cou!) la legitimitat de l’actual majoria independentista al Parlament. Des de les pàgines del pamflet dels Lara, l’històric opinador dependentista ha fet d’ariet insistent contra la plena sobirania del país: des de les pàgines d’”El Periódico”, qui ara demana respecte no ha dubtat reiteradament a insultar els independentistes. Tampoc, a compartir la direcció de l’auto-anomenada Societat Civil Catalana amb, presumptament, nazis i feixistes. La nostra lloable transversalitat, el pluralisme dels mitjans de país, ha de tenir també certs límits: els d’una mínima decència intel·lectual i moral.
COBRADOR. Una de les notícies de la setmana és, sense dubte, l’inici de la vista oral del judici pel denominat cas Nóos. El testimoni dels responsables del Govern balear implicats és del tot escruixidor. Rebel·la les institucions d’un país bolcades presumptament al servei de l’enriquiment de la família del cap de l’Estat. De Sàtrapes. Explicació amb llum i taquígrafs de com una nissaga arruïnada i exiliada ha acumulat en poc més d’una generació una de les majors fortunes del país veí. Les notícies de Catalunya Ràdio es refereixen al gendre reial com a “el cobrador monàrquic”, per la seva afició a passar el rasclet al més mínim vincle amb l’administració: a qualsevol altre país del món, la coincidència del judici amb el debat sobre la necessitat d’una suposada reforma constitucional profunda faria tremolar la monarquia: aquí (allà, vull dir), absolutament res de res. Tot molt normal.
CONSULTAR. Una vegada més, és demostra empíricament, votar és la solució. L’afer BCN World sempre ha amenaçat tempesta, primer, dins mateix de Junts pel Sí i, després, en la relació complexa de la majoria de Govern amb la CUP. De sobte, però, una escletxa de sortida. Puigdemont demostra una notable habilitat per obrir-se camí. Fer una consulta a la gent del territori implicat. Es vota i s’accepta la decisió de la majoria. Aquesta manera de fer hauria de guanyar terreny en moltes, moltes, moltes coses. De primer, perquè obliga a obrir un debat adult, transparent i públic sobre l’afer en qüestió, a posar totes les cartes damunt la taula; en segon terme, perquè el resultat resol totes les polèmiques, és incontestable. Una República Catalana de qualitat democràtica ho hauria de tenir molt en compte, sobretot ara que la tecnologia facilita formes de consulta electròniques fiables i econòmiques.
ESBORRAR. Les negociacions per formar govern a Espanya voldrien esborrar-nos del mapa. Com si no hi fóssim. Com l’apartheid aplicat a l’independentisme basc a compte del terrorisme. A Vitòria, el PP i el PSOE s’han unit per impedir un reconeixement a Lluís Llach. Com si no existís la seva trajectòria de lluita democràtica. Amb el sobiranisme català, però, ho tenen més difícil. Poden fer veure que no hi som. Però, en realitat, nosaltres som just a la base del seu desacord. Som l’explicació exacta de perquè és impossible un tripartit sense el Partit Popular. De perquè la gran coalició, que només podria justificar-se en una profunda reforma constitucional impulsada per el PPSOEC’s és inviable: al final, hauria de posar-se a votació a Catalunya, on tindria zero possibilitats de prosperar amb els comuns i l’independentisme en contra. Voldrien esborrar-nos però, per més voltes que donen, sempre hi som. El seu malson.
FUTUR. El cap de setmana passat s’analitzaven amb poc detall els resultats del darrer estudi del CEO, amb una mostra (pel que fa a l’origen i la llengua, aspectes clau, no pas al volum) prou ajustada a les darreres de l’ens demoscòpic de la Generalitat. El resultat, davant una nova pregunta sobre la independència, un 57,2% totalment o bastant d’acord amb què Catalunya esdevingui un Estat. L’estudi representa dues Catalunyes, més o menys amb proporcions semblants: la dels menors i la dels majors de 50 anys. A la primera, el suport a la independència s’enfila al 76,9% (18-24 anys), 64,9% (25-34) i 63,3% (35-49); a la segona, se situa en un 53,3% (50-64) i 45,3% (majors de 64). Les dades són fefaents. Està molt clar qui té futur i qui no: atenció que els qui estan totalment en contra entre els 18 i 24 anys són un 2,6% dels enquestats.
MÍNIMAMENT. Dilluns, progressant en el seu intent abocat al fracàs, Pedro Sánchez presentava la seva base inicial de negociació per a un acord de govern a Espanya. Pel que fa a la qüestió territorial, un veritable programa de tafurs, que no concreta res i proposa només un impuls al model federal “encara que sigui mínimament”, segona la versió inicial del text. Després de la segona, eliminat el mínimament, Miquel Iceta parlava d’un error de “picatge”, a l’estil dels comunicats de la Comissió Europea referents a Catalunya. El terme és adient, sí, perquè del que es tracta és de veure si els catalans piquem una altra vegada en el clàssic parany “reformista” espanyol. Un canvi constitucional cap a un model federal, diuen, “encara que sigui mínimament”, i amb el suport del PP i Ciudadanos. Quines penques.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
