Divendres, 23 de juliol de 2021 - Edició 1093
La República

Puigdemont, l’exiliat més present

ANÀLISI| Marina Bou.- Ens hem acostumat a viure entre pantalles. M’aixeco mirant el mòbil, sec davant l’ordinador i m’adormo amb el televisor encara encès. Sembla que ja no recordo quan vaig fer l’últim article llibreta en mà, potser mai, perquè -per sort o per desgràcia- vaig començar en aquest ofici quan això del paper i el boli ja era una anormalitat. El periodisme passa cada cop més a la xarxa, en un món virtual del qual, personalment, intento fugir cada cop que puc. Qui ha viscut el seguiment d’una campanya electoral el coneix, aquest respir, de sortir de la redacció per seguir de prop el polític, la bogeria dels mítings, les abraçades, els dinars amb associacions de veïns o els passejos pels mercats al barri de torn. 
 

Redacció
Redacció 13/12/2017
Per això hi ha coses a les que em costa acostumar-me d’aquesta campanya. Em va costar contestar-li que sí, que venia a la roda de premsa del president, al conserge de l’edifici on ahir estàvem convocats els periodistes per comentar amb Carles Puigdemont les eleccions més excepcionals que hem viscut darrerament a Catalunya. Em va costar seure un altre cop davant una pantalla i no comparar l’estampa amb rodes de premsa en les que, si volia, podia tocar la persona que parlava al meu davant. Em va costar no qüestionar la legitimitat d’uns comicis en que un dels candidats ha de parlar entretallat en una videoconferència. 
 
Vaig fer la foto i va recordar-me un moment que també em va costar de viure, en un sentit molt diferent, perquè trepitjava el que considero la meva vocació. Vaig pensar en que devien haver sentit els companys que van haver de menjar-se (no he pogut o, sincerament, no he volgut trobar una altra paraula) la compareixença del president espanyol, Mariano Rajoy, sobre la corrupció al seu partit a través d’un plasma.  Frustració, indignació, ràbia per no poder fer la seva feina? Per no poder demanar explicacions al màxim responsable d’una formació que compta amb nou-cents càrrecs imputats per aprofitar-se maliciosament de la seva situació privilegiada? 
 
No és això el que jo vaig sentir ahir, jo vaig poder parlar amb el president. Vaig complir amb la meva obligació i vaig informar els lectors del directe!cat. I és que, com diuen en castellà, s’ha de saber posar bona cara al mal temps. Perquè, sí, la professió viu persecució i pantalles; però són aquestes mateixes les que no han permès silenciar el president. Les que no han deixat esborrar del mapa opcions polítiques i han facilitat dur a terme una campanya normal dins l’excepcionalitat democràtica que representa la imposició d’uns comicis i comptar amb candidats empresonats i exiliats pels seus programes. 
 
Abans d’escriure aquest article he vist el candidat del Partit Popular, Xavier Garcia Albiol, fent-se fotografies a un mercat de L’Hospitalet de Llobregat i com a la líder de C’s, Inés Arrimadas, li cridaven ‘guapa!’ a Nou Barris. Penso en quina sort tenen els periodistes que poden recollir aquests trossets de carrer, d’espontaneïtat i -en definitiva- de vida, que ens costa tant testimoniar als que ens dediquem al periodisme polític quan no som en campanya. Però de sobte recordo el final de la roda de premsa amb el president, quan es treia el micròfon esternudant i queixant-se de l’al·lèrgia que el persegueix des que és a Brussel·les. La meva petita anècdota de campanya, penso, i ja no em costa tant tornar a les pantalles.