Dijous, 12 de Desembre de 2019 - Edició 504
La República

Procés constituent: comencem d’una vegada o què?

L’Assemblea Nacional Catalana viu moments importants (i convulsos) abans de la seva assemblea general ordinària, que se celebrarà el proper cap de setmana a Manresa. De la mà de l’Òmnium, l’AMI, Súmate i “tutti quanti” no entenc perquè no hem començat a engrescar el país amb el debat sobre la nova República, més enllà d’estomacar-nos en un debat sobre la llengua, més centrat per desgràcia en el paper futur de l’espanyol, que en el del propi català. Comencem d’una vegada o què? Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 10/04/2016

INTEL·LECTUALS. El politòleg Ignacio Sánchez Cuenca (València, 1966) acaba de publicar una obra formidable que porta per títol “La desfchatez intelectual”. Retrata l’estultícia habitual amb la qual escriptors com ara De Azúa, Savater o el panameny Vargas Llosa actuen com a energúmens de la ploma dictant lliçons de temes que desconeixen absolutament. Catalunya hi és molt present, com a objectiu habitual de diatriba. El més deliciós són les pàgines dedicades a Javier Cercas, on es retrata de quina manera l’autor gironí és capaç de defensar una proposició i exactament la contrària a cada moment. El 9N la necessitat de fer un 27-S; el 27-S la de fer un 9-N. Canviar d’opinió, sense cap rigor, tantes vegades com calgui. A la nit de la ràdio comtal, Joan Maria Pou en fa un esment laudatori del llibre, però, just en acabar-lo, emet el clàssic judici del català mesell: si l’escrivíssim aquí, seria igual. Discrepo. No. En absolut.

MANDAT. Han tornat a sumar tots els vots de Ciudadanos, PSC, PP i QWERTY per negar el mandat democràtic del 27-S. A aquesta majoria alternativa no se li exigeix cap coherència: els altres van treure 9.945 vots més que Junts pel Sí i la CUP, es repeteix una i altra vegada. La pregunta és: per què no presenten un mandat alternatiu acordat entre ells? Dijous, el resultat de la votació sobre la moció de ratificació de la Declaració del 9-N reflectia un marcador de 71 a 51, amb l’habitual escapisme dels Catalunya no Pot. Un resultat que situava en el bàndol dels qui volen fer efectiu el mandat de desconnexió al 57% dels electors que es van definir. Un xic més que el 27-S. I és que no hi ha cap projecte polític a Catalunya que tingui aval democràtic més gran que la independència. Encara que massa independentistes hagin decidit ignorar-ho.
 
PANAMÀ. Hem rigut força aquesta setmana amb totes les mencions de la premsa espanyola als molts líders mundials implicats en l’afer de l’elusió fiscal a través de societats domiciliades al país centre-americà; un destí, per cert, que Espanya va deixar de considerar paradís fiscal, coincidint amb la signatura de sucosos contractes d’empreses espanyoles per a l’ampliació del Canal. Com no, sobre la participació del petit dels Pujol Ferrusola en una operació relacionada amb la compra d’oficines del Santander, per la qual la UDEF mira d’empaperar-lo des de fa dos anys. No hi ha hagut, en canvi, prou espai per abordar-ne a fons casos com el de la infanta Pilar de Borbó, germana del rei abdicat. Quan les guspires del cas Urdangarin comencen a deixar de cremar, un nou afer de la Monarquia espanyola relacionat amb la construcció d’un patrimoni senzillament espectacular. Segur que del seu germà no en surt res.
 
RETALLADES. Fins i tot l’òrgan creat pel govern espanyol per al control del dèficit, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) ha acreditat que, de molt, el gruix principal del desviament del dèficit espanyol en 2015 correspon a l’administració central i la Seguretat Social. A més, el Tribunal Suprem n’ha reblat el clau, tot anul·lant el sostre de dèficit imposat a les autonomies pel govern de Madrid en 2013. Fins i tot les instàncies més properes han de reconèixer l’evidència. I la resposta del ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro és enviar una carta a les comunitats exigint, entre d’altres, a Catalunya, una retallada addicional de 1.000 MEUR. És difícil tenir la cara més pètria. Si davant d’això no ens rebel·lem, és que no tenim sang. I llàstima que TV3, tan sovint, hi ajudi tan poca difondre l’ofec del qual som víctimes.
 
VENTURÓS. Valgui la redundància, dimarts va ser un dia venturós per al procés. Junts pel Sí i la CUP van aconseguir pactar “in extremis” una esmena transaccional per tirar endavant la moció de ratificació de la Declaració del 9-N. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Aquell dia, el prestigiós diari italià “La Stampa” publicava una entrevista al conseller d’Exteriors per demostrar, una vegada més, que el procés d’independència de Catalunya no interessa ningú al món. També, l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, decidia no comparèixer davant la jutgessa que l’havia cridat a declarar com a imputada per negar-se a despenjar l’estelada del balcó consistorial. Tres casos en els quals, diverses instàncies de l’Estat espanyol hauran de decidir si continuen endavant amb l’aplicació de mesures de violència judicial que enconaran la situació o si pleguen veles i deixen fer demostrant que aquí ja no manen. O sigui, un veritable “win-win” per a l’independentisme.
 
XALADURA. Han perdut completament els papers. Però molt. El nivell és el que és. Després de demostrar empíricament al llarg de tres anys la seva gairebé nul·la capacitat de mobilització, ara afirmen que iniciaran una campanya per posar de relleu la “fallida del procés”. Fallida, diuen. En el seu cas deu ser cataclisme. Després de veure el seu president imputat, els 70 socis de Societat Civil Catalana han decidit presentar una demanda contra 19 eurodiputats i entitats, aquestes sí de la societat civil catalana, amb la trajectòria de lluita de SOS Racisme o l’Amical de Mauthausen. La passada de frenada és tal que és molt possible que ens atansem al final del que es pretenia construir com un contrapoder de l’Assemblea. Això tot i que mentre SCC és finançada directament o indirecta per l’Estat, el mateix Estat afusella l’ANC a inspeccions i multes. Fins i tot organitza un robatori de dades personals i sanciona després l’entitat pel robatori de dades.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 
 
 

Relacionats