Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

Preparats per sumar davant del moment decisiu

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  El preacord del 30 de març, a més de l’ANC, l’Òmnium i l’AMI, ja ha enllaçat CDC i ERC. En els dies immediatament posteriors, Súmate, Avancem, MES i Catalunya, Socialisme i Llibertat han manifestat la seva oberta voluntat d’adherir-s’hi. La CUP, actor indispensable, ha manifestat també el seu suport crític. A mitjans de juny podria incorporar-se una Unió sense els duranistes, mentre la gent de Procés Constituent i ICV-EUiA es debaten entre l’absorció podemita i l’acord nacional per fer un país nou, amb tensions internes de difícil pronòstic. Si ens en sortim a l’hora de fer-ne un bloc ben conjuntat, el 27-S podem assolir una gran majoria social i política a les urnes. Els nervis han tornat a canviar de bàndol. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 05/04/2015

Iceta, Miquel(primer secretari del PSC).
Histèra federalista.
Del catedràtic Xavier Arbós a l’editoralista d’El País, el preacord per a un full de ruta cap a la independència ha caigut com una autèntica bomba en els rengles de l’unicornisme federal. Es diria que han com embogit. Després de criticar radicalment tot el que tingués a veure amb el 9-N eixigint abans unes eleccions que donessin una majoria independentista, ara exigeixen un referèndum i no accepten uns comicis plebiscitaris. I tot i que el full de ruta preveu que la part catalana acceptarà un referèndum pactat amb el govern espanyol en qualsevol moment (suposadament, el que volen ells), els federalistes, per comptes de córrer a reclamar a la contrapart espanyola la seva celebració, es dediquen, enfollits, a amenaçar els sobiranistes. Tanta impostura acumulada costa d’empassar: potser per això el 24-M el PSC només podrà presentar candidatura a poc més de la meitat dels municipis del país.
 
Nadal, Rafael(periodista i opinador).
Santa innocència.
És un argument que repetim, potser perquè cal fer-ho. Crec que, la majoria, no ens el creiem, però hi posem un punt de sarcasme que despulli les dosis habituals de joc brut inherents a la manera de fer dels nostres adversaris. Potser algun dels nostres se’l creu. Des de fa mesos, el bo de Rafael Nadal va repetint allà on el conviden que confia que els qui són contraris a la independència acataran els resultats de les eleccions plebiscitàries del 27-S i es posaran a disposició de la majoria (que hi serà) indepedentista per a discutir i construir conjuntament el nou país. Cal ser molt ingenu per creure-s’ho. No. Convé que tots els independentistes votin independència el 27-S. Ni un vot distret per als tebis. Perquè a l’hora de la veritat, quan ens vulguin aplicar la força, ells s’amagaran, covards, a cobert, darrera dels qui ens disparin.
 
Nuet, Joan Josep(coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa).
Temps de parlar clar.
Més que nuet, en pilotes. La seva reacció a l’acord, afirmant que CDC i ERC s’han carregat el procés, just quan l’han afermat, potser, decisivament, passa als annals de la miopia política. Només superada per dues afirmacions recents, relacionades amb el procés, producte de la inigualable estultícia d’Alicia Sánchez Camacho: “que no es pugui votar es un gran triomf de la democràcia” i “el pla per a cear una república catalana en 18 mesos es inconstitucional”. Els excomunistes catalans han decidit despenjar-se del full de ruta: veurem com ho entomen alguns sectors, començant pel diputat independentista David Companyon. Compte amb la confecció de les llistes per al 27-S, perquè els caldrà aplicar una purga important per assegurar que cap diputat pugui afegir-se, en el moment decisiu, a la nova majoria sobiranista. Entretant, esperarem una nova blocada del savi professor Manuel Delgado.
 
Pastor, Ana(ministra espanyola de foment).
Espoli aeroportuari.
Permeteu que us enllaci la notícia a través del diari ultraespanyolista ”El Mundo”, que fa més goig. A sac. Sense contemplacions. Espoli sobre espoli. La demostració plàstica del perquè el Govern espanyol insisteix en la sagrada indivisibilitat d’Aena. Aquesta setmana hem tingut els resultats econòmics del sistema aeroportuari espanyol en 2014. I ja és estrany que ens l’ofereixin desglossat. Resulta que la seva viabilitat es deriva, en exclusiva pràcticament, de l’explotació de quatre aeroports a Catalunya, Mallorca i Canàries. Que els aeroports del Prat (51,5%) i Palma (24,4%) representen pràcticament les tres quartes parts dels beneficis de l’ex societat estatal ara, en part, a borsa. Si hem d’explicar els beneficis de la independència, comencem per aquí: la reinversió d’aquests recursos oferiria a l’Aeroport de Barcelona possibilitats enormes d’esdevenir el gran centre de comunicacions del sud d’Europa. Vaja, just el que vol evitar Espanya.
 
Rahola, Pilar(periodista i escriptora).
País nou i creïble.
La insigne opinadora ha llançat aquesta setmana una campanya a les xarxes socials per reclamar, enderiada, que la Carme Forcadell i en David Fernández no abandonin les seves altes responsabilitats, a l’ANC i la CUP, justament ara que som a l’inici de la fase decisiva del procés. Hi estic en contra per diverses raons: els dos conservaran, reforçat i impolut, un prestigi  que podran continuar posant al servei del procés allà on siguin (que hi seran). I en vindran d’altres per demostrar el fons d’armari del sobiranisme, que, al cap i a la fi, a ells tampoc no els coneixien fa només tres anys. Però, sobretot, seran fidels a una manera de fer nova, allunyada de l’arrapament a la cadira tan característic de la vella política. I això representa un servei clau al procés, perquè reforça el bé més preuat: la credibilitat. Demostra que molts volem construir un país realment nou.
 
Reyes, Eduardo(president de Súmate).
Unitat real.
Som en la pantalla (gairebé) definitiva. Després de moltes maniobres d’aproximació (disculpeu-me el símil aeronàutic) som a punt d’aterrar en la pista que tots sabíem a l’avançada que havíem d’abastar. Convé deixar en segon terme les instàncies que no ens permeten avançar i consolidar-ne de noves, on la claredat i l’anar de cara a barraca siguin la norma. L’eufemisme del dret a decidir ja està superat. A Catalunya mai no hi haurà un referèndum acordat, simplement, perquè Espanya no vol. Cal passar, doncs, a constituir un Pacte Nacional per la Independència que, fins i tot, després de la proposta del president de Súmate (anterior al preacord del full de ruta del 30 de març) encara té més sentit que abans: ha de ser el marc col·lectiu de la societat civil i els partits on discutir cada nova passa del procés sobiranista, una vegada entri en la fase decisiva, el proper 28 de setembre.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis