Nació sense Estat paradigmàtica, ha exercit de model per a molts d’altres pobles sense Estat propi, pel seu autogovern, la seva política lingüística i la seva representació exterior. Una fortalesa, però, que no ha impedit perdre fins a dos referèndums d’independència. D’altra banda, el Quebec allotja, a més d’una minoria anglòfona, diversos pobles autòctons que han habitat el territori des de segles abans de l’arribada dels europeus.
Els inicis de la nació quebequesa es remunten al segle XVI, amb l’arribada dels primers colons francesos sobre aquest territori nord-americà, i agafa consistència amb la fundació, al llarg del segle següent, de tres de les principals ciutats del país: Quebec el 1608, Trois-Rivières el 1634 i Ville-Marie, actual Montréal, el 1642. Fins llavors, el territori havia estat poblat per pobles inuits i amerindis -crees, naskapis, hurons i mohawks, principalment-.
L’any 1763 el Regne Unit, la potència dominant al continent nord-americà, conquereix les principals ciutats francòfones i estableix el seu domini sobre el conjunt del Quebec, sota el Tractat de París. Aviat s’aproven algunes normes que respecten la llengua, la cultura i la religió pròpies del país, com per exemple l’Acta del Quebec de 1774. El 1867, gairebé un segle després, les províncies d’Ontario, Quebec, Nova Escòcia i Nova Brunswick formen una confederació, sota l’Acta de la Nord-Amèrica Britànica, que passaria a anomenar-se Domini del Canadà. Aquest primer repartiment ja té en compte les comunitats lingüístiques, ja que agrupa tots els francòfons al Quebec, on són majoria, i els anglòfons a la resta de territoris.
Durant el segle XX, i especialment a partir de la ‘Revolució Tranquil·la’ dels anys seixanta, apareixen les forces nacionalistes quebequeses, paral·lelament a l’adopció de noves mesures favorables a la llengua i la cultura pròpies del Quebec, d’una banda, i de les topades amb el Govern federal, de l’altra. L’any 1974, sota Govern del Partit Liberal, s’estableix l’oficialitat de la llengua francesa, i al cap de dos anys es produeix la històrica victòria del Partit Quebequès, que amb tan sols deu anys de vida aconsegueix situar l’independentisme a l’agenda política, sota el lideratge de René Lévesque.
Una de les primeres conseqüències de la victòria del PQ és l’aprovació de la Carta de la llengua francesa, el 1977, i la celebració d’un referèndum sobre la independència del país, l’any 1980. El 59% dels quebequesos s’hi oposen.
A partir d’aquest moment, el panorama polític del Quebec es caracteritzarà per una alternança al Govern entre el PQ (de 1976 a 1985 i de 1994 a 2003) i el Partit Liberal del Quebec, una formació que, essent federalista, s’oposa a la independència. El PL governa de 1985 al 1994, i del 2003 fins a l’actualitat. L’any 1995, amb el Partit Quebequès al Govern, se celebra un segon referèndum d’autodeterminació, en què els independentistes surten derrotats amb un 49’6% dels vots.
El PQ va retrocedir fins a ser la tercera força del Parlament l’any 2007, avançat per l’autonomista Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Però tan sols un any després, unes eleccions anticipades van retornar els independentistes al capdavant de l’oposició, a quinze escons de distància dels liberals, guanyadors de l’elecció. Actualment, alguns sondeigs donen al PQ l’hegemonia a la cambra, amb un 40% dels vots contra un 31% del Partit Liberal.
D’altra banda, existeix una força independentista emergent: Quebec Solidari, nascut el 2006 i situat a l’extrem esquerre de l’espectre polític quebequès, que el 2008 va aconseguir el seu primer escó al Parlament nacional.
La llengua i les minories
El Quebec -que administrativament és una província del Canadà- té una única llengua oficial: el francès. Malgrat això, el conjunt de l’Estat canadenc té com a llengües cooficials l’anglès i el francès, i per tant l’Administració estatal, inclosa la que és present al país francòfon, és completament bilingüe. Segons dades oficials, l’any 2006 el 79% d’habitants del Quebec tenien el francès com a llengua materna; el 8%, l’anglès; i el 12% parlaven una llengua no oficial com a llengua materna.
D’altra banda, alguns pobles autòctons van sobreviure a la colonització europea: alguns càlculs apunten que avui són només un 2’2% del total de la població. Entre aquests, hi ha dues grans famílies: els pobles inuits, i els pobles amerindis.
Els inuits, un poble àrtic que s’estén des d’Amèrica del Nord fins a Sibèria, passant per Grenlàndia, al Quebec habiten a la meitat nord del país, oficialment l’Administració Regional Kativik. Aquí, les llengües oficials són l’anglès, el francès i l’inuktitut, la llengua inuit.
El terme ‘amerindi’, que exclou els inuit, defineix els descendents dels primers pobladors del continent americà. Al Quebec, els pobles amerindis originaris es distingeixen en funció de dos grans grups lingüístics: la família algonquina, i la família iroquesa. En termes demogràfics i d’indicadors d’usos lingüístics, el poble amerindi més significatiu és el cree (algonquí) i, més modestament, el mohawk (iroquès). Els cree tenen garantida l’oficialitat de la seva llengua en punts concrets de la geografia canadenca, i gaudeixen d’un òrgan de representació propi: el Gran Consell dels Cree.
Altres òrgans de representació dels pobles originaris són l’Assemblea de les Primeres Nacions del Quebec i Labrador, per als pobles amerindis, i la Societat Makivik per als inuits.
Quebec/Québec
Dades generals
Població: 7.828.879 h. (2009)
Superfície: 1.667.441 km²
Institucions: Govern i Parlament del Quebec
Ciutats importants: Quebec (capital), Montréal, Gatineau, Sherbrooke
Administració estatal: Canadà
Llengües territorials: francès, inuktitut, cree, mohawk entre d’altres llengües ameríndies
Llengua oficial: francès
Data de la festa nacional: 24 de juny
Cultura religiosa: cristiana catòlica, religions ameríndies i inuits
