Diumenge, 25 de juliol de 2021 - Edició 1095
La República

Pelé, Romàrio, Ronaldinho… Avui Déus, ahir esclaus

Ronaldinho, Adriano, Cafú, Robinho,… Molts dels actuals jugadors de la seleçao, la selecció brasilera de futbol, són negres i això no suposa cap problema per als seus seguidors. De fet, […]

Redacció
Redacció 07/03/2009

Ronaldinho, Adriano, Cafú, Robinho,… Molts dels actuals jugadors de la seleçao, la selecció brasilera de futbol, són negres i això no suposa cap problema per als seus seguidors. De fet, ni s’ho plantegen. És vist com una cosa normal, ja que el Brasil, amb més de 80 milions de persones negres, és el segon país del món en nombre de població negra, només superat per Nigèria, amb gairebé 135 milions d’habitants. Ara bé, aquesta situació de normalitat no sempre ha estat així.

El futbol va arribar al Brasil el 1894 de la mà de Charles Miller, fill de pare escocès i mare brasilera amb ascendència anglesa, que va portar les primeres pilotes després d’haver estudiat a Anglaterra. I el primer partit es va disputar a Sao Paulo només un any més tard. Des del primer moment, però, el futbol es va convertir en un esport elitista –como ho eren el rem i les curses de cavalls- restringit a clubs de l’aristocràcia i l’alta societat (l’elit metropolitana brasilera). Els primers equips van ser formats per fills de les famílies benestants, molt sovint educats a Europa, i eren restringits als socis. No s’acceptaven persones d’altres classes socials i, per tant, els negres sempre quedaven exclosos. Cal recordar que al Brasil l’esclavitud s’acaba el 1888. Durant la primera dècada del segle XX, es va iniciar un cert procés de vulgarització i expansió del futbol, tot i que es van mantenir les distàncies socials. Així doncs, l’aristocràcia jugava als clubs i el poble al carrer. Fins i tot, els equips entrenaven en horari laboral, de manera que només hi poguessin participar els aristòcrates que no treballaven.

El 1904 es va fundar el Bangú Athletic Club per un grup d’anglesos que dirigien una fàbrica de teixits a Rio de Janeiro, la Companhia Progresso Industrial do Brasil. Un any després de la seva creació es va convertir en el primer club brasiler que admetia jugadors negres. Era l’equip de la fàbrica i no de les elits socials. Només deu anys després ja s’havien invertit els papers i els operaris intentaven aprendre a jugar a futbol per ser contractats a la fàbrica. L’1 de maig de 1907, però, la Lliga Metropolitana, l’entitat que dirigia el futbol a Rio de Janeiro, va decidir, per unanimitat, prohibir el registre de jugadors negres. El Bangú, en desacord amb aquesta discriminació, es va retirar de la competició fins el 1909. I va ser a partir d’aquest moment que es van començar a produir situacions grotesques i humiliants, ja que molts jugadors negres intentaven passar per un procés d’esblanqueïment per poder jugar. És el cas del jugador Carlos Alberto del Fluminense –el club més elitista i aristocràtic de Rio de Janeiro– que amagava que era negre maquillant-se amb ‘pols d’arròs’. El 1914, però, en un partit de la Lliga Metropolitana contra l’Amèrica, el maquillatge se li va començar a escórrer i, a partir d’aquell dia, la torcida (afició) adversària anomenava, despectivament i amb to burlesc, pó-de arroz al Fluminense. També hi va haver el cas, entre molts altres, del llegendari Arthur Friedenreich, fill de pare alemany i de mare brasilera, que s’allisava el cabell abans de cada partit. I a diferència del que passa en l’actualitat, el 1921 la seleção va anar a l’Argentina per disputar el Campionat Sud-americà i el president de la República, Epitácio Pessoa (1919-1922), va interferir contra la presència de jugadors negres i mulatos per evitar “un desgast innecessari de la imatge del Brasil”. D’altra banda, el 1915, es va viure una situació de segregació racial a Rio Grande do Sul, quan es va fundar el campionat conegut popularment com ‘La Liga de la Canela Preta’ a Porto Alegre, format exclusivament per jugadors negres que no eren acceptats en els clubs tradicionals de la capital gaucha. Com podem veure, doncs, els exemples són nombrosos.

Malgrat el racisme existent, els dos primers grans ídols de masses al Brasil van ser jugadors negres: Arthur Friedenreich (dècada 1910) –l’únic negre que va formar part de la primera selecció brasilera, el 1914- i Leonidas da Silva (dècada 1930), batejat com el ‘Diamante Negro’. Cap a 1920 el futbol va començar a ser un esport de masses. L’èxit de Friedenreich va servir com a exemple perquè els afeccionats exigissin la victòria del seu equip, independentment de la raça dels jugadors. Els futbolistes negres van anar guanyant espai, sobretot, per les seves qualitats. I el 1923 va ser l’any del canvi. El Clube de Regatas Vasco da Gama –entitat de la colònia portuguesa– va pujar a la Primera Divisió de la Lliga Metropolitana de Rio. Tenia un equip format per jugadors blancs, negres i mulatos, seguint amb la tradició portuguesa de mestissatge, i contra tot pronòstic va guanyar el campionat l’any del seu debut. Cal tenir en compte, però, que si el Vasco acceptava jugadors negres era només per la seva qualitat. Entre un blanc i un negre, preferia el jugador blanc. El negre era contractat per la necessitat de guanyar. D’altra banda, els clubs tradicionals van considerar que aquell triomf trencava l’status quo. I, l’1 de març de 1924, els clubs tradicionals van abandonar la Lliga Metropolitana i van fundar l’AMEA (Associação Metropolitana de Esportes Athléticos) basant-se en la discriminació racial i social. Exigien que els clubs tinguessin camp propi (una forma d’impedir la presència del Vasco en un primer moment); i s’obligava que els jugadors siguessin amateurs al 100%: l’esport per l’esport només era una cosa pels rics. Un cop admès el Vasco (1925), es va crear la Comissão de Sindicância que s’encarregava de vigilar que els jugadors del Vasco no fossin professionals i que estiguessin en el seu lloc de treball, amb visites sorpreses a les empreses de la colònia portuguesa. A més, es va obligar a que els jugadors sabessin llegir. Ara ja no n’hi havia prou amb saber escriure el nom, com s’exigia fins llavors, sinó que era necessari omplir la fitxa d’inscripció sencera. (Una mesura per evitar que els jugadors negres, majoritàriament analfabets, poguessin jugar). Clubs com el Vasco van haver de fer classes particulars d’alfabetització als seus jugadors. Així, doncs, d’alguna manera l’AMEA es va sortir amb la seva.

El 1933, però, el futbol es va professionalitzar, malgrat que l’AMEA seguia mostrant-se reticent per connotacions de discriminació racial. Fins llavors es vivia una situació encoberta de fals professionalisme en què els jugadors només rebien primes i no salaris. Una situació que només perjudicava els jugadors negres i alguns d’ells, com Fausto dos Santos -conegut com la ‘Maravilha Negra’- i el porter Jaguaré Becerra del Vasco, castigats per aquesta situació van decidir marxar a jugar a l’estranger. I el 1931 van fitxar pel Barça amb l’objectiu de millorar les seves condicions econòmiques. Els clubs brasilers van perdre molts jugadors que van anar a Buenos Aires, Montevideo i, sobretot, a Itàlia. Però, definitivament, el 23 de gener de 1933 es va fundar la Lliga Carioca implantant la professionalització dels jugadors. El primer campió d’un torneig professional a Rio va ser el Bangú amb un equip format per vuit jugadors negres i mulatos. I uns anys més tard, el 1952, el Gremio de Porto Alegre, l’equip d’on va sortir Ronaldinho, va acceptar el seu primer jugador negre amb la contractació del mític Tesourinha.

Amb els anys, doncs, la situació s’ha anat normalitzant i gran part d’aquest procés ha estat gràcies a Pelé, que va marcar un punt d’inflexió en el paper del negre en el futbol brasiler. Va aconseguir una veritable democràcia racial i la cohesió social. No perquè fos un activista, que mai ho ha estat, sinó per la seva inqüestionable qualitat i l’orgull que mai ha amagat dels seus orígens.

imatge

Jordi Vera Garcia és periodista
Visions do Brasil