Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Misèria humana.
Antonio Baños el denomina amb encert com el Ministre de l’Anterior. L’home que ha organitzat, en el marc d’una suposada democràcia estàndard, dins la Unió Europea del segle XXI, una autèntica policia política al servei de la investigació permanent dels principals agents actius del procés d’independència català, ha destacat aquesta setmana pel seu embolica que fa fort en matèries altament sensibles. Arran de les detencions de suposats terroristes, generalització de la sospita a tot l’Islam (a benefici del discurs de la dreta espanyolista, de García Albiol a Jordi Cañas), assenyalament de mesquites de poblacions catalanes concretes (més llenya al foc municipal) i acusació a l’independentisme de connivència amb el gihadisme. Els mitjans espanyols, immediatament, en corifeu, s’hi ha abraonat contra nosaltres. Sí, estan disposats a posar en risc el que calgui.
Godó, Javier (propietari del Grup Godó).
Ells sí que en saben.
Incapaços de connectar amb els anhels de la societat, allò que havia estat un diari i ara és poca cosa més que un pamflet, s’enfonsa inexorablement. Mes a mes, amb regularitat matemàtica, el vell transatlàntic de la premsa de l’establishment perd un 15% de lectors respecte al mateix mes de l’any anterior. Per això cal qualificar d’autèntic sarcasme l’editorial de diumenge passat, se suposa escrit a quatre a mans pel censor Carol i el delegat d’Interior a la redacció Gimeno, que portava per títol “Una hoja de ruta equivocada”. Per fer-ho encara més eloqüent us l’enllaço del bloc de Miquel Iceta. Segur que no pensaven en ells mateixos? Nerviosos perquè el sobiranisme posa finalment fil a l’agulla, histèrics, surten en tromba a exigir una majoria de dos terços inèdita al món per proclamar la independència. Pobrets. Se saben al caire de l’abisme.
Mestre, Quim (regidor barceloní trànsfuga d’ICV-EUiA).
De la nova política al poltronisme.
Després d’unes primàries marcades per les irregularitats en l’ús del vot dels immigrants, el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, ha optat per incorporar un regidor fins ara als rengles dels ecosocialistes, desplaçat de les llistes de Barcelona en Comú. És l’abraçada de dos vaixells que s’enfonsen. Quatre anys de sou a canvi de trenta anys de militància. El fet és que Iniciativa, masegada per la marxa recent de Raül Romeva, ha d’encaixar un nou cop dur a la seva imatge, tacada també per la revolta interna a l'Hospitalet de Llobregat. No se’n surt ni tan sols camuflant la seva ensulsiada sota l’aura d’Ada Colau i l’empenta de Podemos. Iniciativa continua el seu inexorable declivi cap a la dissolució. Quim Mestre ha decidit saltar del vaixell: entre els socialistes, si més no, potser trobarà alguna plaça d’arquitecte municipal a algun municipi de l’àrea metropolitana.
Pastor, Ana(ministra espanyola de Foment).
Les conseqüències de la dependència.
Un estudi de Fundació Josep Irla apuntava aquesta setmana el fet que la República Catalana haurà de fer front, en els pitjors dels casos, a 85.000 MEUR del deute espanyol, però que la Catalunya autònoma (si ens quedem) n’haurà d’entomar fins a 200.000. Són les conseqüències terribles de la dependència. Hem sabut també que el grup automobilístic alemany Daimler ha descartat Tarragona com a port des d'on exportar els vehicles que fabrica (principalment, Mercedes i Smart) perquè no té connexió amb la via d'amplada europea, responsabilitat que correspon al ministeri de Foment espanyol. Les xarxes socials van convertir l’etiqueta #DimissióAnaPastor en “trending topic” mundial la nit de dimecres. Tal i com en Joan Canadell no s’ha cansat de repetir, caldria una denúncia excepcional del cas per part del Govern català, les institucions tarragonines, els partits, els sindicats i les entitats. Ens roben el futur.
Sánchez Camacho, Alicia(presidenta del Partido Popular a Catalunya).
Botxins que passen per víctimes.
El dia de la mona la, per poc temps, responsable del partit del govern espanyol a Catalunya confessa que, segons tot apunta, els cauran al voltant d’un 30% de les llistes municipals que van aconseguir (moltes d’elles, tant ara com abans, farcides de “cuneros”) en 2011. És exactament el mateix cas del PSC, en procés d’enderroc, de Miquel Iceta. A esquerra i dreta, Podemos i Ciudadanos (les marques blanques) han aconseguit confegir centenars de llistes noves, però ells, les agències velles de l’establishment no poden tancar-les, bé perquè dedicar-se a la política en els temps que corren és massa difícil (ja veus, tu!), bé perquè són objecte d’encalçament per part dels sobiranistes arreu del país. Pobrets. Excuses que la nit del 24-M es demostraran falses. Camí de la irrellevància, l’equip suplent dels de sempre és a punt de saltar al camp.
Stanic, Ana (advocada eslovena experta en dret comunitari).
Solucions imaginatives.
Encara que, com diu Carles Boix, l’important serà exercir el poder real damunt el territori, no hi ha dubte que la qüestió del reconeixement internacional en un termini de temps raonable serà un dels elements essencials a partir de l’inici del procés de desconnexió el 28-S. Aquesta figura rellevant en el món jurídic de la Unió Europea, a més d’alguns exemples rellevants pel que fa al cas eslovè, ens ofereix en aquesta entrevista una idea que caldria tenir en compte: de cara a assolir el reconeixement internacional seria molt convenient que Catalunya plantegés el seu procés de construcció d’un estat propi no com una secessió, sinó com la dissolució de Regne d’Espanya del qual (diu ella, forçant un pèl la història) n’és cofundadora. Si és per tal d’en sortir-nos, potser haurem de ser capaços d’acceptar pop com a animal de companyia.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
