Finalment, al president de l’Aragó Javier Lambán li ha pogut més el seu patriotisme jacobí que la seva preocupació pel destí de les 44 obres d’art del monestir de Sixena que encara es conserven al Museu Diocesà de Lleida. El cas és que davant la negativa catalana a restituir les peces sense tenir totes les garanties suficients de conservació de les mateixes i quan encara no s’han esgotat els terminis judicials, Lambán ha saltat i ha qualificat l’actuació de la Generalitat com el seu primer acte de rebel·lia“independentista respecto a España y su Estado de derecho”. L’home devia de tenir des de feia moltes setmanes la sentència a punt.
Tot plegat, el socialista aragonès ha fet de la devolució de les peces un autèntic casus belli, una comèdia amb ribets d’exagerada exaltació regional que li ha valgut fins i tot els retrets de la formació que lidera Echenique. En aquest relat, òbviament, els bons són els seus i els dolents els catalans, si més no els qui els representen, lladres i estafadors on els hi hagi. Com en tants altres litigis semblants la història de les obres d’art de Sixena s’ha enverinat a consciència bé per ignorància o per efecte d’una lògica i comprensible inflamació regional, a la última, sens dubte, per evidentíssimes raons de caràcter polític. No en va, un egregi periodista de la reacció com és Graciano Palomo, qualificava no fa massa el monestir de “alma independiente y libre de Aragón” i de “verguenza histórica que se haya rendido a los feudales catalanes”. Palomo fins i tot recorria al símil de la devolució dels papers catalans de Salamanca per a justificar el retorn de les obres de Sixena. Un símil del tot injustificat al qual s’ha recorregut en reiterades ocasions i que té com a intenció darrera presentar als catalans com uns saquejadors sense escrúpols. En fi, que el monestir no deixa de ser als ulls del regionalisme aragonès una mena de temple violentat per la maldat catalana. Dut l’afer al camp de la tergiversació emocional no hi ha raons que valguin.
Lambán va per la vida de jugador hàbil i en tot el temps que dura el procés ha volgut treure’n profit, com a màxim dirigent institucional aragonès, en presentar-se com a mediador entre Catalunya i Espanya. Lambán es sent legitimitat atesa l’existència d’una relació històrica i cultural entre tots dos territoris que ningú no pot negar. A l’hora d’expressar, però, aquesta relació l’element català es dilueix subtilment. Aragonesos i catalans només sembla que s’hagin relacionat en castellà i en termes amistosos. És simplement una falsificació de la història, just el contrari que diu combatre per tal de frenar el nacionalisme català, entenem. En el fons, es la mateixa estratègia que l’aragonesisme espanyolista va utilitzar amb un cert èxit al País Valencià durant la Transició, la de l’aragonesització dels valencians.
El principal valedor d’aquesta aragonesització, l’historiador anticatalanista Antonio Ubieto Arteta, afirmava la preeminència dels aragonesos sobre els catalans en la formació de l’antic Regne de València. Els defensors de les seves tesis asseguraven també que el valencià, en certa manera, no era més que una evolució del xapurreao aragonès, la manera en què els secessionistes aragonesos anomenen el català que es parla a la Franja. Comptat i debatut, els valencians tenien molt més de l’Aragó que de Catalunya, així doncs molt més dels espanyols que dels catalans. D’aquesta manera, es deslegitimava qualsevol valencianisme que no fos obertament regionalista i, per tant, de matriu espanyolista.
A Lambán de tant en tant el traeixen els sentiments i aleshores li surt el nacionalista que l’habita. Com a principis de juny, quan a la finalització de ‘Al Este’, un documental de Vicky Calavia sobre la relació entre l’Aragó i Catalunya finançat per l’executiu aragonès, va titllar Puigdemont de “insensato personaje” i als dirigents sobiranistes de “grupo de insensatos secuaces”. Tal i com es pot deduir de les seves paraules, l’amor de Lambán pels catalans és un amor d’aquells que mata. Pel que fa a la seva vocació de mediador millor deixar-ho córrer, amb negociadors com ell està garantida una guerra.
De tota aquesta història el més curiós és que el Gobierno aragonès només reclami amb excuses les obres del monestir de Sixena que estan a Catalunya i no pas les que s’exposen a Madrid, Toledo o d’altres indrets de l’Aragó. Si la idea és la restitució plena de l’esplendor de l’antic monestir allò més coherent seria reclamar-les totes estiguessin on estiguessin. No cal dir que la cosa fa un tuf de catalonofòbia que tirà de tos.
Com sigui, és molt possible que les 44 obres que encara no s’han entregat acaben més d’hora que tard en Sixena. El resultat serà la dispersió innecessària d’un valuós patrimoni i un empobriment notable del museu lleidatà que té com a una de les seves funcions principals explicar la relació entre Catalunya i els territoris de la Franja. Potser fins i tot arriben a ser tan bèsties d’enviar la Guàrdia Civil per a facilitar l’arrencada dels murals del monestir que es conserven al MNAC. De coses pitjors se n’han vist. Aleshores, quan això passi, els catalans i els aragonesos, els italians i els senegalesos, els de Barbate i els de Guangzhou, se’n recordaran de la saviesa que guarda el judici de Salomó i, també, de la verinosa i estúpida demagògia de Lambán. Quin cap per a portar una casa!.
Francesc Viadel
