El Pare Francesc Xavier Altés i Aguiló explica el procés de la constitució del monestir en abadia en l’article ‘A l’entorn de la vida i de l’activitat de Marc de Vilalba, primer abat de Montserrat (1409-1439)’, publicat a ‘Studia Monastica’ 48 (2006).
Josep M. Soler explicava en l’homilia d’aquest dilluns que va ser Benet XIII, amb seu a Avinyó, durant el cisma d’Occident, qui, un cop Montserrat va passar a la seva obediència com havia fet ja abans el conjunt de la Corona d’Aragó, va nomenar primer abat del monestir montserratí el Pare Marc de Vilalba. Acabat el cisma, el papa legítim Martí V, l’any 1418, ratificava l’abadiat montserratí. I, amb això, la ‘majoria d’edat’ de la comunitat’.
‘La història posterior de l’abadiat montserratí ha estat teixida de moments de joia i de dolor, d’èpoques de més esplendor o de més decadència, però amb una comunitat monàstica present en aquesta casa de santa Maria pràcticament d’una manera ininterrompuda des de la fundació fins al dia d’avui’, explicava el Pare Abat de Montserrat. ‘Aquesta autonomia no és una independència total sinó que es viu en la comunió de fe i de caritat de l’Església i amb uns vincles molts estrets amb les esglésies diocesanes amb seu a Catalunya’, continuava Josep M. Soler.
El Pare Josep M. Soler explicava que és la Santa Seu que, a través dels organismes monàstics competents, valora la capacitat de la comunitat per portar una vida monàstica madura i per discernir les opcions més adients a cada moment pel que fa a l’actualització del carisma monàstic iniciat per sant Benet i al servei pastoral d’acolliment i d’evangelització de la comunitat.
El Pare Abat de Montserrat assegura que, igual com ara fa 600 anys, ‘l’autonomia del nostre monestir és una mostra de confiança i un repte: mostra de confiança per part de l’Església i dels superiors monàstics en el camí que recorre la comunitat montserratina; repte per a nosaltres per tal de ser fidels a la nostra vocació, a la confiança que ens fa l’Església i al servei del Poble de Déu, particularment dels pelegrins que pugen a venerar Santa Maria’.
Ara, sis cents anys després, segons assegura el Pare Josep M. Soler, Montserrat és fruit de la tradició benedictina rebuda de Ripoll, de l’autonomia que li va ser concedida ara fa sis segles, dels pelegrins d’arreu i de l’Església i el Poble catalans que han contribuït a donar-li una fisonomia pròpia a redós de la Mare de Déu’.
