Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Ministres que ens mostren el camí

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-  Si superes el moment puntual de pessimisme, comprovaràs que serem independents encara que no vulguem. Per molt que ens equivoquem, els nostres adversaris ens recorden de totes les maneres possibles que l’única alternativa digna que ens queda és l’assoliment de la plena sobirania. Aquesta setmana la política d’ofec infraestructural aplicada pel Govern espanyol ha quedat retratada amb la pèrdua d’una inversió de Daimler a Tarragona, mentre el ministre de l’Interior utilitzava el gravíssim perill del gihadisme per fer una fastigosa utilització de partit. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 11/04/2015

Bassat, Lluís (publicista).
La força dels de sempre.
Fa mooolta mandra, de tant en tant, haver discutir-se encara a les xarxes socials amb qui afirma que el procés és un invent de la burgesia. Exactament al contrari, l’establishment està jugant ja la carta de la submissió a tomba oberta, a cara descoberta. Aquesta setmana,  l’entitat presumptament subvencionada a quatre mans amb els fons reservats i els cabals dels 300 de sempre, Societat Civil Catalana, ha publicat anuncis a pàgina sencera als dos diaris principals del país. Cap novetat entre les cares que donen suport a una Catalunya sense futur: molts dels qui l’han portat a la situació actual i dels qui la volen sotmesa. L’entitat, a més, continua cridant a la delació contra l’exhibició pública de l’estelada mentre el seu portaveu, amb centenars de fosses encara per desenterrar i milers de béns per retornar a les víctimes, afirma que el franquisme és només cosa del passat.
 
Boix, Carles(professor de Polítiques i Afers Públics de la Princeton University).
Mirada serena.
Sempre convé llegir a un dels membres més brillants del Consell per a la Transició Nacional. A l’entrevista d’Andreu Barnils valorava el preacord de full de ruta sobre la independència signat el 30 de març. Dos elements per a la reflexió: d’una banda, fora de partidismes, la conveniència que Artur Mas abandoni quan abans el seu paper presidencial per començar a explicar obertament la seva opció de país per la independència: cal recomençar quan abans el debat i els líders del procés han d’argumentar amb solvència, seguretat i decisió. En aquesta línia, Boix ens tranquil·litza: el preacord estableix, com a punt més important, que ja no hi haurà marxa enrere; el procés és irreversible passi el que passi el 27-S. Hem de carregar-nos d’il·lusió perquè mai ho hem tingut tan a l’abast.
 
Borbón, Cristina de (ex-infanta del Regne d’Espanya).
Anar molt confiada.
El jutge Castro ha decidit aquests dies executar els embargaments als encausats pel cas Noos, entre els quals, l’elefanta Cristina i Iñaki Urdangarín. Ella diu que ho firmava tot, tot, tot, amb confiança màxima en el seu marit, un argument que (en un país normal) hauria de valer (que no) per a qualsevol altra parella. Entretant, els advocats de Diego Torres han demanat la compareixença de sis-cents testimonis i han expressat la total seguretat que la Casa Reial, amb el rei abdicat i el rei en exercici al capdavant de tot plegat, eren perfectament conscients de la naturalesa dels negocis (els seus mateixos, però formalitzats) del gendre/cunyat. Vaja, que el judici avança a bon ritme cap a l’exoneració total de la infanta i de la Monarquia de qualsevol responsabilitat. El Regne d’Espanya, un país modèlic.
 
Castellà, Antoni(secretari general d’Universitats i membre del comitè de govern d’Unió).
Esperança de juny.
Aquesta setmana, mentre recordàvem un nou aniversari de l’afusellament de l’històric d’Unió Manuel Carrasco i Formiguera, el líder del sector independentista del partit ha comparegut davant de’n Xavi Xirgu a “L’illa de Robinson” per contrarestar la nefasta roda de premsa del conseller Espadaler (el de la llista de voluntaris del 9-N que calia entregar al poder judicial espanyol) hores abans. El missatge, inequívocament independentista: el 27-S cal que sigui un plebiscit i UDC no podrà mantenir per més temps l’ambigüitat, perquè els electors han de saber exactament què voten si voten Unió. Duran i els seus acòlits continuen, a l’altre costat, omplint de dubtes milers d’electors catalans que no saben si votar CiU o les altres candidatures sobiranistes: el 24-M aquesta ambigüitat, amb la tàctica convergent de no respondre, pot acabar passant factura.
 
Colau, Ada(candidata de Barcelona en Comú).
Renovar amb els de sempre.
Navegació inconcreta, continua sense aclarir quin paper pensa fer jugar a Barcelona en el procés d’independència, en cas que els partits del sí s’imposin el 27-S. Després d’una nova fase de promoció intensiva a través d’una entrevista nocturna a la Sexta, dimarts saltava a la xarxa la darrera enquesta sobre els resultats municipals a la capital catalana. Tal i com es venia apuntant fins ara (encara que, potser, rebaixant expectatives) Barcelona en Comú té possibilitats de guanyar les eleccions. El més bo és que, després d’haver encapçalat una candidatura que vol amagar la llarga ombra dels seus creadors d’ICV, l’aritmètica electoral podria portar a la nova alcaldessa a governar de la mà de… el PSC! Seria, realment, l’estafa del segle. Renovació total, però del bracet dels qui han governat 35 anys Barcelona.
 
Fernández, David(diputat i portaveu parlamentari de la CUP-Alternativa d’Esquerres).
Parlar clar.
Amb la de Carles Boix, l’entrevista de la setmana als mitjans ha estat potser la de Bernat Dedéu a David Fernández. Senzillament espectacular: val molt la pena llegir-la. Si encara no ho heu fet, dediqueu-li deu minuts. Demostra l’alçada intel·lectual i moral del personatge. Nova política amb majúscules. Discurs que enganxa per la seva autenticitat. Fernández, el líder més ben valorat pels catalans, explica com el 10-N va haver d’agafar un taxi davant la impossibilitat material de caminar, aturat per tothom al carrer. I acaba amb una injecció d’autoestima: “Jo veig el procés molt sòlid, perquè en cas que falli la política, la lluita tornarà al carrer. Estem condemnats a sortir-nos-en. De fet, així és la nostra història. I si ho volem tot, caldrà donar-ho tot”. I atenció a la darrera frase, perquè és la clau de tot plegat.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis