ELECCIONS. Mantenir-nos units ens fa un rival molt dur de rossegar. Ho saben i treballen tots els flancs per aconseguir la nostra divisió interna. De vegades, amb errors propis (n'hem fet uns quants durant aquests anys) que fomenten la desconfiança, els facilitem la feina. Amb la generositat de tothom, afortunadament, els acabem per minimitzar sempre. Ells, però, no s'aturen amb les seves tàctiques d'intoxicació. La darrera ha estat la d'oferir com a sortida una convocatòria electoral, fins i tot, feta passar com a constituent. Passar per aquí seria una veritable estafa al mandat del Primer d'Octubre. Tot són inconvenients: amb presos polítics, milers de robocops al port, gairebé tants com querelles criminals obertes, haurien de celebrar-se en un clima d'amenaça tan bèstia que no respectaria cap límit democràtic raonable. Això, suposant que l'Estat no jugués a prohibir les llistes independentistes. No, de cap manera, el Règim del 78 ja no té legitimitat a Catalunya per organitzar unes eleccions.
ESCACS. Després dels dubtes generats des de la reculada del dia 10 d'octubre, entre dijous i divendres quedava finalment clar. El joc d'estratègia del president Puigdemont (potser amb algun mitjancer internacional com a protagonista a l'ombra) per guanyar encara més legitimitat (i mira que ja en tenim) davant la comunitat internacional haurà de tenir un parell de límits clars: o el temporal de dos mesos tancats al diàleg o l'aplicació de l'agressiu i impresentable davant del món article 155 de la Constitució espanyola per suspendre l'autonomia de Catalunya. A la completa arbitrarietat d'un objectiu il·legal, el de tombar a la brava, sense cap suport, el Parlament i el Govern triat pels catalans ara fa dos anys, cal respondre amb l'única mesura que pot protegir el mandat popular reiterat aleshores i el Primer d'Octubre. És possible, però, que les evidents pressions que Mariano Rajoy està rebent d'Europa l'obliguin a deixar en suspens les mesures excepcionals.
ESCOLA. La setmana ha vingut marcada per l'atac brutal de Ciudadanos al Congreso de los Diputados contra el sistema educatiu català, falcat entre les declaracions de Xavier García Albiol sobre un suposat odi a Espanya difós pels nostres mestres i del ministre Alfonso Dastis sobre el suposat no ensenyament del castellà a les escoles catalanes. “El Mundo”, per reblar el clau, ha tret mà d'un inspector d'educació a Barcelona excandidat a les llistes d'UPyD. La reacció del col·lectiu, on per cert hi ha molts no independentistes, ha estat de gran dignitat. Des de tots els àmbits professionals. Insultar milers i milers de treballadors de manera tan gratuïta, només a canvi d'un grapat d'assentiments ultres a l'Espanya monolingüe, constitueix, a més d'una indignitat, un error tàctic de dimensions colossals. Els seus atacs a l'escola pública catalana ens eixamplen la base. Endavant, Rivera, podeu continuar: per aquest camí ni ensumareu engrunes de poder a Catalunya.
GENT. La majoria política espanyola dels 250 diputats, amb el suport entusiasta de tot el sistema mediàtic espanyol, ha decidit que volen arranar el nostre país. Els agrada acusar l'independentisme de viure fora de la realitat. D'ells, clar, no en diuen res. Semblen convençuts, com han demostrat des de que el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, que és possible vulnerar tots i cadascun dels drets fonamentals de més de dos milions de persones, sense que això no tingui conseqüències gravíssimes que els serà molt difícil afrontar. La nostra missió, la de cadascú des d'on pugui, és la d'obligar-los a assumir la realitat. Potser, està per veure, quan el Parlament declari la independència, tindran la força per a imposar la continuïtat, de moment, d'una situació colonial de dependència, però ben aviat, davant la resistència que els oferirem, hauran d'afrontar una nova escalada repressiva. I després una altra. Fins que perdin.
POBLE. A tota pastilla, mentre altres sentències s'esperen de fa lustres, amb l'exdiputat del PP Andrés Ollero com a ponent, el TC ha donat a llum aquesta setmana la sentència definitiva amb la qual pretén anul·lar la Llei del Referèndum d'Autodeterminació que ja es va celebrar el passat Primer d'Octubre. Entre altres raonaments que reconeixen de facto que, efectivament, a Catalunya es va votar en referèndum, tot i l'oposició d'un Estat que ja ha fet fallida, m'ha semblat autènticament deliciós aquell fragment de la sentència en el qual el TC adverteix que el nostre país ha quedat “a merced de un poder que no reconoce límite alguno”: en un estat on manen les elits de l'Estat i la Llotja del Bernabeu herència del franquisme, escoltar que, efectivament, a Catalunya el poder del poble, amb la seva decisió lliure en referèndum, no coneix límitS, que el poble mana i el Govern obeeix, és simplement fantàstic.
PREVARICAR. Un dels elements més eloqüents d'aquestes setmanes de repressió ha estat la capacitat il·limitada de l'opinió pública espanyola per entomar la vulneració reiterada de tots els principis bàsics de la democràcia en nom de l'Estat de dret. Autènticament de manicomi. De tot plegat, el cas dels Jordis és potser el més paradigmàtic. La jutge Carmen Lamela (presumptament) prevarica amb un desvergonyiment absolut, des d'una de les instàncies judicials més altes de l'Estat, sense que (gairebé) ningú hi tingui res a dir. Se sap perfectament incompetent per jutjar un delicte de sedició des de l'Audiència Nacional. Es veu amb força per construir un nou tipus delictiu, l'”aixecament tumultuari pacífic”, fins ara inexistent. Coneix perfectament que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart no només no van cridar a l'ús de la violència, sinó que, al contrari, van intentar ordenar pacíficament una protesta legal. Tot és igual. Demà seran altres els qui cauran a mans del neofranquisme judicial.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
