Durant els últims anys s’està donant un fenomen que es podria titllar de paradoxal: el desintegrament d’Europa des de la pròpia Europa. Actualment hi ha una forta crisis institucional. No se sap cap on tirar. Si fer una Europa a través dels Estats o fer una Europa a través del terme “ciutadania europea”, és a dir, de tots.
La Constitució Europa, deixant a una banda el seu contingut, absolutament aberrant en molts temes com drets i llibertats, defensa i la participació de les nacions sense Estat, era un magnífic intent d’unir Europa en una sola veu. S’intenta així tenir uns valors propis i comuns, garantir una pau i estabilitat mai vista des de l’edat mitjana a Europa. Significava un pas intergovernamental cap a una unió real i no d’interessos estatals.
El procés però, està encallat des del no de França i Holanda als referèndums de la Constitució Europa. La presidència de torn de la Unió està ara en mans alemanyes, concretament a les mans de la democrata cristiana Angela Merkel. La cancellera proposa abandonar el procés constitucional de la UE i optar per un tractat convencional de reforma.
Aquesta fórmula permetria facilitar el procediment per modificar els tractats, ja que el procediment constitucional és més llarg i complex. És a dir, que amb la proposta de la presidència alemanya n’hi hauria prou amb una simple conferència entre Estats per procedir a les reformes.
El problema és que no hi ha acord en el contingut de les reformes, ja que alguns estats volen mantenir els acords assolits en el tractat constitucional i d’altres volen aprofitar la seva paralització per modificar-los, argumentant el rebuig popular que ha tingut en els referèndums de França i Holanda.
El document enviat avui per la presidència alemanya als 27 identifica els cinc punts que s’han de renegociar:
1.- Els símbols de la UE (bandera i himne), que ja hi ha consens perquè no s’incloguin en el nou tractat.
2.- La Carta de Drets Fonamentals, que els britànics volen retirar del nou tractat però que altres estats membres defensen ardorosament.
3.- La política europea de seguretat comuna, especialment la creació de la figura del ministres europeu d’Afers Estrangers.
4.- El repartiment de competències entre la UE i els Estats membres, i
5.- El paper dels parlaments nacionals, que Holanda vol reforçar.
