MANIPULACIÓ. Avança inexorablement el cronòmetre i, amb l'esclat de la primavera, som ja a poques setmanes/mesos del moment crucial de tot plegat. A jutjar per les maniobres de la premsa dependentista espanyola i catalana, es diria que el nivell de desesperació se situa ja en 9 sobre 10 en l'escala d'histèria. “El País” publicava el seu estudi demoscòpic amb preguntes inversemblants i respostes teledirigides adreçades a reforçar una tercera via que no té cap partidari a Espanya més enllà de Podemos. Al dia següent, l'escuder comtal Carles Castro ens oferia un veritable màster en manipulació, en sobre interpretar que tots els qui seríem hipotèticament partidaris d'un referèndum pactat (que tothom sap impossible) automàticament estem en contra d'un d'unilateral; això tot i que la pregunta als enquestats no es formulava en termes d'incompatibilitat. Les enquestes sempre s'han dissenyat per influir en l'opinió pública, però el que veiem aquests dies és digne d'una tesi doctoral.
PACTAR (I). Fins ara hem sentit els QWERTY exigint un referèndum pactat. Ho ha fet al Parlament i dins el Pacte Nacional pel Referèndum. Fa mesos que van començar a acceptar que, hipotèticament, podrien donar suport a un que fos unilateral, a la vista del tancament en banda del govern espanyol. Aquesta setmana, en entrevista a “Al-Jazeera” l'alcaldessa de Barcelona ha fet una passa que podria ser important. Ha traspassat l'obligació de pacte amb l'Estat espanyol d'abans a després del referèndum. Seria en cas de victòria del sí, que caldria pactar-hi com s'aplica. Aquest canvi habilitaria la Nova ICV a donar suport a un referèndum unilateral, posició en la qual, com ells saben perfectament, es troba la immensa majoria del seu propi electorat. Seria una manera hàbil de gestionar el suport al referèndum sense incomodar del tot els propis votants dependentistes. En les properes setmanes tocarà retratar-se.
PACTAR (II). La portaveu d'Unidos Podemos al Congrés espanyol, la diputada Irene Montero, ha demanat al govern espanyol que abandoni el seu entossudiment i pacti un referèndum a Catalunya, atès que és una demana popular que gaudeix d'ampli suport polític al nostre país i contra la qual no es pot contraposar només la repressió de l'aparell judicial de l'estat. A diferència de les giragonses i de la deliberada manca de claredat de la posició dels Comuns a Catalunya, cal agrair una vegada més la netedat de plantejaments i la valentia dels de Pablo Iglesias a Espanya: cal acordar un referèndum per a evitar que finalment es tracti d'una convocatòria unilateral. “Qualsevol govern es deu al seu poble i sempre ha de permetre que els ciutadans s'expressin democràticament per dir el que volen perquè aquesta és la base de la democràcia”. Tota una lliçó al puta-i-ramonetisme de la formació encapçalada per Xavier Domènech.
REBAIXA. En política internacional, juntament amb les eleccions presidencials franceses, disputadíssimes, les primàries del PSOE prometen oferir-nos en les properes setmanes emocions fortes. Com s'ho farà la vella guàrdia del partit per a evitar la victòria de les bases que donen suport a Pedro Sánchez? Seieu i prepareu crispetes. De moment, ja hem sabut que el l'exsecretari general defenestrat ha hagut de rebaixar els continguts del seu programa relatius a la seva defensa, timidíssima, d'una Espanya plurinacional. Les enquestes entre els militants del partit denoten que aquest podria ser el seu punt feble, davant l'escomesa del nacionalisme rampant de Susana Diaz. Certament, per molt bones intencions que existeixin, a l'Espanya castellana s'hi acaba imposant la realitat d'una majoria demogràfica incontestable que està encantada de com és el seu país. I per això a nosaltres no ens queda altre remei que marxar ben d'hora i ben lluny.
RESCAT. Després de salvar econòmicament les radials de Madrid, amb la injecció massiva de recursos públics (com sabeu, el 16% que som els catalans hi posem el 24% dels ingressos fiscals de l'Estat), cal posar-les novament a negoci dels especuladors de la llotja del Bernabeu. Espanya com a negoci per als de sempre, a costa dels territoris incorporats per via de conquesta. Salta la notícia tot just el mateix dia que ens assabentem oficialment que, a criteri d'Adif, el corredor mediterrani és madriterrani. La via d'accés de la capital a Europa. Veurem com s'ho empassa el País Valencià, on s'està congriant un afartament que pot portar en pocs anys a un qüestionament de la dependència que a data d'avui encara no podem ni imaginar. I encara, també, la setmana que el dèficit de l'Estat espanyol es torna a disparar fins el 3,3% anual, només superat al món desenvolupat pels d'Estats Units i el Japó.
VALENTS. Són víctimes d'una contradicció impossible de resoldre. D'una banda, menyspreen la comunitat política catalana perquè la volen territori conquerit; a la pràctica, l'opinió dels d'aquí no importa, subsumida dins el magma nació espanyola, del qual sempre serem un trist percentatge menor: és per això que ells governen el Regne però són la sisena força electoral a la colònia. De l'altra, els sap greu i volen actuar com si la nostra opinió realment els importés alguna cosa. Per això, ara, a punt d'entrar en la fase decisiva de preparació del Referèndum sobre la independència volen i dolen. Rebutgen participar-hi, però alhora comencen la campanya del no. Per això, el líder popular Xavier García Albiol ha llançat l'eslògan “la Catalunya Valiente”: i té gràcia, perquè ser valent amb l'establishment, la llotja del Bernabeu, l'Íbex35, el Tribunal Constitucional, la fiscalia i l'exèrcit just al darrere és de ser molt-molt valent.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
