Mal d’Escola

Quina delícia! Quin gust dóna llegir Mal d’Escola! El senyor Pennac ha estat capaç d’escriure un assaig sobre l’estat actual de l’ensenyament a França que es llegeix amb un somriure al la boca.

Per mostrar-nos aquest estat eh Pennac es serveix d’ell mateix d’exemple. Resulta que ell, un dels intel·lectuals mes estimats i coneguts de tota “la France” era un autèntic totxo, un cap de suro, un estudiant nefast. Malgrat tot monsieur Pennac es va llicenciar el setembre del 68. Tal com li va escriure el seu pare:

Com es va assolir aquest miracle? Com va aconseguir el jove Pennac passar de ser l’últim de la classe amb notes de -35 a escriure assajos com aquest? Bàsicament, gràcies a dues coses: La primera, la lectura. De jove es va empassar tots el llibres que van caure a les seves mans, des de Flaubert a Baudelaire i des de Dickens a Melville… La segona cosa va ésser l’internat:

Veient la seva caiguda lliure com “alumne extern” un director d’una de les múltiples escoles que en Daniel va trepitjar ho va suggerir i el noi va provar-ho amb excel·lents resultats. A l’internat va trobar l’ambient i els professors adients. Això el va permetre d’acabar el batxillerat per després ingressar en la universitat davant de la perplexitat de tots, fins i tot d’ell mateix. Ens pot semblar estrany però per l’autor, l’internat va ésser la seva salvació com a persona, ves a saber com hagués acabat, i per això només pot parlar molt bé.

També el varen ajudar un grapat de grans professors que es va trobar pel camí. Professors dels que està profundament agraït, que va fer servir de guia i dels que dóna noms en contraposició dels altres, professors anònims però que hi són a totes les escoles, professors sense vocació, dolents i maldestres que no serveixen per res més que per enfonsar al alumnes amb problemes.

En Daniel Pennac no deixa de fer a tot l’assaig una crítica velada a els actuals mètodes d’ensenyament francesos, i europeus, per a ell és un error haver deixat de banda la memorització, els dictats, els deures i treballs d’aquesta mana que avui dia poden semblar obsoletes però que ell creu que continuarien funcionant. Acusa sovint a pares de no preocupar-se per l’educació dels fills, a mestres de no involucrar-se més, de no ficar el coll en la seva feina i als alumnes de falta d’interès per aprendre entre d’altres retrets.

De tota manera, aquest no és un assaig normal i corrent, és un altre tipus de text. No es fred, no hi és ple de dades i estadístiques; més aviat al contrari, és un text ple d’humanitat, d’ironia, d’humor i d’amor a l’ensenyança, a vegades amb certa dosi d’autocomplaença, però es pot perdonar aquest petit pecat.

Per finalitzar penso que un llibre com aquest hauria de ser lectura obligatòria per mestres o aspirants, pares, alumnes i qualssevol que estigui lligat al món de l’educació: buròcrates, funcionaris, consellers d’ensenyament, poder es milloraria una mica el nostre nivell d’ensenyament que pel que diuen fa força pena.