Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

Llibertat en legítima defensa

Durant els dies previs a la Declaració d'Independència el Regne d'Espanya ha deixat ben clar que es tracta d'una lluita a mort. O ells o nosaltres. Guerra d'extermini. Com diu el lema de la bandera negra, viurem lliures o morirem. El projecte de sotmetiment del nostre país pretén ensorrar-lo fins els fonaments. Es tracta que no quedi pedra sobre pedra: és la mateixa cursa de liquidació total que ja hem viscut el 1714 i el 1939. Afortunadament, però, a l'Europa del segle XXI la violència contra la població pròpia té mala premsa, tal i com el mateix president del Consell Europeu, Donald Tusk, es va apressar a recordar a Mariano Rajoy minuts després de la Declaració d'Independència. El divorci és l'única solució per escapar de mans del maltractador. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Redacció
Redacció 29/10/2017

GARANTIES. Albert Rivera no dubtava des dels escons del Congreso a exigir que l'Estat li garanteixi la victòria electoral. Els qui no han acceptat de cap manera, recolzant escorcolls sense ordre judicial i cops de porra a les cues de votants, les garanties d'un Referèndum organitzat pel Govern del seu país, esperen que ara nosaltres ens empassem amb normalitat unes eleccions organitzades per ells. Quina gràcia. Casi la mateixa que provoquen els equidistants: mesos denunciant el suposat escàndol democràtic de les jornades parlamentàries del 6 i 7 de setembre i ni una paraula dedicada a blasmar el corró del PP i les seves catifes de peus al Senat, trepitjant el reglament, els drets dels senadors i la mateixa Constitució espanyola que tant diuen defensar. Sempre la mateixa doble de mesurar, que es pensen que l'Estat és seu: ben aviat comprovarem si és així o si els carrers seran sempre nostres.

POSSIBLE. Hi ha un veritable xoc de plantejaments. El pla del nacionalisme espanyol passa per demostrar empíricament que (encara que sigui amb l'ús de la força) la independència de Catalunya és un projecte impossible: confien que feta aquesta constatació, de la mateixa manera que la gent va desertar del federalisme quan va comprovar que era una via morta, una part del nou independentisme desertarà, simplement, perquè no se'ls ofereix cap altra via de sortida, cap a les seves ocupacions pròpies, com si es tractés del 12 de setembre de 1714. El pla de l'independentisme passa per demostrar que allò que és impossible és mantenir per la força junyits a Espanya més de dos milions de catalans que han decidit que això és una presó en la qual no poden modelar ni la seva pròpia cel·la. En els propers dies i setmanes lliurarem aquesta gran batalla per la viabilitat d'un o altre escenari.

REALISME. Assisteixo a un del centenar d'actes de dimarts i dimecres de l'Assemblea Nacional Catalana arreu del territori per expressar la voluntat de proclamar la Independència divendres. L'assistència és molt nombrosa. Es constata que la capacitat de mobilització és encara molt alta. El diputat de Junts pel Sí que hi parla admet d'entrada la pèssima gestió de la jornada del 10 d'octubre. És dos dies abans del 27. Més enllà de missatges d'esperança, em sembla captar per primera vegada la idea que això és un repte descomunal i que serà molt difícil. Certament, perquè ningú no s'enganyi, cal traslladar un discurs realista. Els espanyols ens ho posaran molt costerut, fins i tot trencant qualsevol lògica de racionalitat econòmica, que voldran girar sempre contra nosaltres. Caldrà moltíssima persistència, no desanimar-se amb el primer contratemps repressiu i una mobilització sense precedents per aconseguir equilibrar el torcebraç. I esperar la nostra oportunitat el més ben situats possible.

RESISTIR. Si alguna cosa domina la formació històrica catalana és l'art de resistir. Cal que aquest auto-coneixement reforci la nostra confiança, tantes vegades malmesa. Hem resistit més d'un any de setge i vint mil bombes sobre la capital del nostre país, per dignitat, contra tota esperança. I quaranta anys de dictadura sanguinària i rancuniosa. Ara tenim noves eines a les nostres mans: el coneixement del valor immens de la desobediència civil i la resistència no violenta, la capacitat de no cooperar amb l'ocupant. Ara sabem ben bé que la violència no ens ajudarà en absolut. A ells, en canvi, l'escalada permanent de la seva intransigència, intoxicats en la seva propaganda carregada d'odi, els condueix i ho hem d'aprofitar. Els hem d'obligar a mantenir la seva contínua fugida endavant: portar-los fins al final de cul de sac de la violència. Fins que s'adonin que el món ja no compra el seu discurs d'imposició.

SUMAR. Si alguna cosa domina el Regne d'Espanya és l'art de desenganxar una part creixent dels catalans del seu projecte històric de dominació peninsular. Durant les darreres dècades s'hi han posat sense descans. A partir de l'esclat a inicis dels anys dos mil de l'agressiu dibuix aznarià d'un poder cada dia més centralitzat, l'expulsió dels catalans de la idea d'Espanya ha estat una arma de destrucció massiva. En aquest darrer estadi on som, el nacionalisme veí ha decidit lluitar alhora contra tothom, una estratègia que l'obligarà a un desplegament de forces descomunal. En liquidar l'autogovern de Catalunya a través de l'aplicació d'un 155 completament embogit, de facto, sumarà ara en la lluita, al carrer, els qui protestaran contra la seva aplicació i els defensors al carrer de la nova República Catalana proclamada sobre la base de les mateixes institucions que es pretén suprimir. Novament, no sembla una operació excessivament intel·ligent.

UNITAT. És el moment de desobeir massivament i des de la unitat, tal i com (amb els alts i baixos inevitables) hem arribat fins aquí. Som milers de zodiacs punxades depassant la barrera que ens oposa el gran transatlàntic: El dibuix dels milers de peixos que desorganitzats no valen res, però que posats en formació fan fugir la gran balena. L'amenaça d'aplicació de l'article 155 ha provocat una pluja d'anuncis i comunicats d'entitats i col·lectius professionals: del sindicat majoritari USTEC-STEs (IAC) i d'uns quants directors d'escoles a tall individual, dels treballadors i comitès d'empresa i professionals de la CCMA, dels bombers i d'altres funcionaris (com ara els del Departament de Cultura), de la Sala Beckett al Club Natació Sabadell. Un gruix imparable de societat civil. Tots ells condemnen la liquidació de l'autogovern i molts s'emplacen a no reconèixer les noves autoritats designades des de la metròpoli. Som-hi, sortim al carrer.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

Relacionats