REPRESSIÓ. L’espanyolisme radical ha entrat en còlera. En ple deliri, Joan López Alegre arribava a acusar dijous Arnaldo Otegi des d’un programa nocturn de la TV pública d’haver assassinat nens catalans. El cert és que avui (en el cas d’ERC, després de sis anys de peticions), finalment, Joan Tardà, David Fernández i l’expresident dels socialistes bascos Jesús Eguiguren podran visitar el líder independentista basc a la presó de Logronyo. L’odi del nacionalisme espanyol contra Otegi l’ha convertit en un veritable pres polític tot i haver estat l’artífex del procés de dissolució del terrorisme d’ETA. D’aquí poques setmanes sortirà en llibertat, però la “democràcia” espanyola li ha preparat una traca final: la privació sense cap sentència del dret de sufragi passiu fins d’aquí cinc anys. Així, ras i curt, perquè els hi surt de les gònades. I perquè prefereixen que mani el PNB.
SERENOR. La seva mirada profunda d’ulls blaus aportava una serenor, una tranquil·litat i una seguretat molt notable. Allò que més necessitem ara és confiança. I durant el llarg atzucac posterior al 27-S em va semblar que ella era una figura molt adequada per donar-nos-la. Hauria estat una excel·lent presidenta de la Generalitat. Procedia dels sectors universitaris dominants en els temps gloriosos del PSUC. Però, des d’aquests orígens, amb determinació, havia sabut eixamplar el catalanisme oferint solvència a molta gent en dubte, sobiranistes fredolics, dels d’anar entrant a mar a poc a poc, sense grans sotracs. La pèrdua és gran, enorme. La mort sempre ens ensenya de qui se’n va i dels qui ens quedem. La seva marxa, com acostuma a succeir l’ha retratat a ella, amb la seva capacitat de seducció, i a uns quants dels nostres compatriotes, amb la seva alçada (im)moral.
STATU QUO. N’hi ha que han decidit quedar-ne al marge. Ho han fet en una tria libèrrima. El seu univers mental es limita a Espanya i estan disposats a lluitar, a deixar-se bous i esquelles, encara que sigui en perjudici dels qui tenen al voltant, per mantenir la dependència. En el fons, però, els sap greu. És un projecte tan poc engrescador. La victòria independentista del 27-S (sí, 55 a 45% a favor de la plena sobirania) i la consciència que els qui donem suport al futur lliure del país som més, més joves i més ben formats els fa un caràcter cada dia més agre. Articles com el de Manuel Manchón demostren aquesta consciència de derrota. Es veuen incapaços de marcar el debat públic i comencen a jugar el paper de portaveus de minoria perseguida. El victimisme canvia de bàndol. És un dels senyals més clars de com hem canviat ells i nosaltres.
SUPERIORS. Per tercer any consecutiu, segons el Govern espanyol, per problemes tècnics, els llicenciats en dret catalans que aspiren a l’exercici de l’advocacia hauran de fer la prova que se’ls exigeix exclusivament en llengua castellana. Així com un sol nen que ho demani pot obligar tota una classe a augmentar l’ús de la llengua espanyola com a vehicular a l’ensenyament a les nostres escoles (perquè, com tothom sap, el fill d’un sol colon val pels de vint-i-quatre indígenes), nou-cents juristes no serveixen per aconseguir la traducció d’una prova que les mateixes institucions catalanes s’han mostrat obertes a sufragar. Plou sobre mullat, a més, en un àmbit, el judicial molt especialment, però també en el notarial, en el qual la presència de la llengua catalana és del tot residual. La nova República Catalana tindrà una veritable feinada en aquest àmbit.
TORNARAN. Si centenars de milers de catalans han arribat a la conclusió que cal tocar el dos és sobretot per una cosa: la manca de garanties d’un tracte polític just amb Espanya. Ja no ens els creiem. Aquests dies, el generós programa de Podemos en grau superlatiu i la recuperació ara a mans del PSOE de les 23 propostes lliurades pel president Mas a Rajoy fa mesos, en versió modesta, pretenen demostrar-nos que hi ha una Espanya oberta al diàleg, amb la qual podem arribar a sentir-nos còmodes. Una Espanya amable. Però, fins i tot si suposem que l’oferta de l’esquerra espanyola és certa (que sabem que no, que no fa ni dos dies de l’”apoyaré”), encara algú ens ha d’explicar què farem quan, cada 8-12 anys, la dreta espanyola recuperi el poder. Ens proposen els treballs de Sísif: una lluita descomunal per guanyar respecte, seguida d’una regressió sense límits.
TRIAR. Adel Mechaal, atleta de 25 anys d’origen marroquí, arrelat des de fa molts anys amb la seva família a Palamós, aspira a córrer els 1.500 metres aquest estiu als Jocs Olímpics de Río de Janeiro. És un exemple d’integració. El diari dels Lara l’entrevista i ell no és talla ni un pèl: si pogués triar, si el nostre fos un territori reconegut pels estaments esportius internacionals, ell correria sense dubte per Catalunya. Un país esportiu com els que havia previst el baró de Coubertain, abans que el franquista Juan Antonio Samaranch impulsés la modificació de la Carta Olímpica. A pesar d’aquesta declaració de principis, en el peu de la foto adjunta a l’entrevista, però, “El Periódico” no dubta a aplicar-li la tècnica anomenada “què posa en el teu DNI”: “El atleta español de origen marroqui Adel Mechaal, en Montjuic.” Incorregibles.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
