Dissabte, 24 de juliol de 2021 - Edició 1093
La República

Les proves de la unitat de la llengua

La unitat de la llengua és una realitat històrica, només discutida per aquells qui ho discuteixen tot per fer mal. Són els mateixos que discuteixen el canvi climàtic o, a […]

Redacció
Redacció 26/10/2007

La unitat de la llengua és una realitat històrica, només discutida per aquells qui ho discuteixen tot per fer mal. Són els mateixos que discuteixen el canvi climàtic o, a nivell més proper, discuteixen la existència de la nació catalana i dels Països Catalans.

Per tal de deixar clara que la unitat de la nostra llengua no accepta cap mena de qüestionament, el web Antiblavers ha fet un recull de textos històrics, alguns dels quals es remunta al segle XIV, que proven la unitat de la llengua catalana durant la nostra llarga i a estones trista història comuna.

Així, ja Ramon Muntaner a la seva crònica redactada entre 1325 i 1329, deia que ” tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, […] parlen del bell catalanesc del món“.

El 1411, la vídua de Joan I, Violant de Bar, francesa, s’adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis: “los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana

Els exemples van succeint-se, des de Joan Lluís Vives a el rei Ferran d’Antequera, i també hi trobem nombrosos escriptors espanyols que en els seus textos en castellà reconeixen el català com la llengua parlada als Països Catalans. Acabem afegint-vos un fragment de Teodor Llorente i Falcó escrit l’any 1930 que trobem força clarivident:

“Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna. Podrá haber variantes dialectales, y no muchas, ni muy hondas, producidas por la diferenciación de vida en cada una de estas regiones, y el abandono en que se ha tenido el habla en los pasados siglos, sin centros culturales que preservasen de tanto elemento extraño que la corrompían; pero nada más.

Debe procurarse por todos los medios posibles, aunque “sin imposiciones centralistas”, suavizar aquellas diferencias dialectales, dirigiendo así todos los esfuerzos a conseguir la unidad del idioma”

Encara és l’hora que els blavers negacionistes que poblen les comarques valencianes aportin un sol argument a favor de la seva insòlita causa.