Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

Les negociacions a Espanya aboquen l’Estat a unes eleccions pírriques

L’hàbit no fa el monjo. Etiquetar-se i presentar-se com a “nova política” no transforma el polític en una cosa que, probablement no és. Aquesta és la frustració que s’està derivant dels resultats del 20D i la gestió dels pactes i les aliances posteriors a l’Estat espanyol. La baralla de cartes i de probabilitats és tant gran que la capital de Madrid s’ha vist desbordada i cada vegada més s’aboca a noves eleccions. Mentrestant, a Catalunya els partits polítics independentistes segueixen entrebancant-se amb el debat de l’estètica.

 

Redacció
Redacció 31/03/2016

El Congrés espanyol se’n va de vacances abans de fer la feina

Quan ja hem sobrepassat el centenar de dies després de les eleccions espanyoles, el panorama polític al Madrid polític segueix estancat des del debat d’investidura fallit de Pedro Sánchez. Auspiciats per unes vacances congressuals de tres setmanes, incomprensibles si ens fixem en l’envergadura del problema de no haver confeccionat govern, els membres del parlament espanyol van mantenint reunions tranquil·lament tot configurant el que serà el relat de cara a una cada vegada més probable nova campanya electoral. El problema vindrà si se celebren aquestes noves eleccions i el resultat és similar al que hi ha ara, i Podemos no aconsegueix fer el sorpasso al PSOE. Què faran aleshores? Caurà Espanya en una situació de desgovern semblant a la belga de fa uns anys mentre Catalunya s'independitza?

Masses cartes en aquesta baralla

Un dels problemes que diferencien el debat per la investidura espanyola del català, és l’excessiva jugabilitat de cartes que hi ha sobre el tauler de joc. A Catalunya el problema era molt fàcil i simple: només hi havia una opció de pacte que passava per l’aliança entre JxSí i la CUP, amb la condició dels segons d’apartar Artur Mas. A Espanya, les combinacions són múltiples, i el que al principi es preveia lògic -la gran coalició entre PP i PSOE- s’ha deixat perdre per l’excessiva prudència de Pedro Sánchez, i la poca cintura del Partit Popular durant aquests darrers quatre anys on ha abusat de la majoria absoluta sense preocupar-se per les conseqüències que això podria tenir després. Al final, Espanya s'ha trobat al cap del carrer amb tantes opcions i sense cap majoria clara, que els pactes s'han fet impossibles i inversemblants.

L’entrada de Podemos i Ciudadanos ha regenerat les cares, però no les formes de la vella política

Dos nous actors, però la vella política de sempre. Malgrat la renovació de cares, la política espanyola ha acabat essent una olla de grills, sobretot també per la poca entesa entre les forces emergents (Podemos i Ciudadanos). Podemos ha vetat Ciudadanos i Ciudadanos ha vetat Podemos de qualsevol pacte. Malgrat això, les dues formacions han demanat l’abstenció de l’altre quan s’han apropat al PSOE. L’exclusió del Partit Popular de qualsevol travessa i, sobretot, la censura del lideratge de Mariano Rajoy ha desgastat el partit de govern que tampoc ha fet res per situar-se al centre del debat mentre Ciudadanos, malgrat el mal resultat, ha jugat bé les seves cartes amb un pacte amb els socialistes que els ha servit per esperonar el PP i deixar en evidència els d’Iglesias i les seves confluències. 

Podemos passa per sobre del pacte entre PSOE i Ciudadanos

En la reunió que ha mantingut avui Pablo Iglesias amb Pedro Sánchez, el líder de la formació lila ha ofert la seva renúncia en pro de l’acord. Iglesias parteix de la creença que la vicepresidència del govern espanyol l’ha d'ocupar algú del seu partit, en un exercici que implicaria la vulneració del pacte entre PSOE i Ciudadanos, ja que a més, Podemos demana que sigui Ciudadanos el qui faciliti amb la seva abstenció el govern de PSOE + Podemos. Justament el que també buscava l’aliança entre la formació de Sánchez i Rivera. Sánchez exerceix com una espècie de mestre de cerimònies pressionat per l'espasa de Damocles de Susana Díaz, buscant una entesa gairebé impossible que inclogui Iglesias i Rivera.

El terratrèmol intern de Podemos i la pugna pel relat

La formació lila està passant per una greu crisi després del fracàs de la investidura. Una part del partit ha estat pressionant pel pacte amb el PSOE, i Pablo Iglesias ha pagat els plats trencats amb el secretari d’Organització, Sergio Pascual, mà dreta d’Errejón. Això ha agreujat el problema intern i l'ha enfrontat amb Errejón. D’altra banda, avui Iglesias ha ofert a Sánchez negociar entre En Comú Podem i el PSC una solució de consens que “acontentarà als catalans” a canvi de renunciar definitivament al referèndum català, que ni PSC, ni PSOE, ni C’s ni PP volen. Ni a Pablo Iglesias ni menys a Pedro Sánchez els interessa massa el que vulguin els catalans, el debat és simplement una pugna per aconseguir el relat més favorable de cara a unes noves eleccions. Catalunya ha de tenir molt clar que no hi haurà cap partit a Espanya que dubti ni un instant de sacrificar les peticions del principat a canvi de la governabilitat a Espanya o una mínima quota de poder. 

Catalunya es perd mentrestant en un nou debat estètic amb una CUP que abusa dels seus 10 diputats

La CUP ha provocat un nou terratrèmol polític entre els partits independentistes amb la dèria de tornar a votar la moció del 9N, amb un nou redactat que busca explicitar de manera massa clara el concepte de “desobediència”. “No podem estar passant la revàlida cada quinze dies” ha estat la resposta que ha llençat Neus Munté al desafiament cupaire. JxSí ha demanat a canvi també que la CUP reconegui els passos que el govern està realitzant a favor de la desconnexió. Si bé es cert que la CUP només té 10 diputats, aquests són claus per a la governabilitat de Catalunya i la viabilitat del procés.

La feina d’aquest nou govern és la d’anar preparant les estructures d’Estat per deixar el país llest per fer una DUI. Això implica el concert de la CUP a l’hora de garantir l’estabilitat governamental, i aprovar els pressupostos de la Generalitat. Les estratègies però, són diferents. L’esquerra alternativa opta per marxar fent soroll i provocar l’avançada del xoc de trens amb Espanya, mentre Junts pel Sí prefereix ser més sibil·lí i poder avançar treballant en un segon pla amb les menors ingerències possibles de l’Estat –que dificulten i alenteixen el procés. Titllar la Mesa del Parlament a la qual has renunciat ser-hi de “corretja de transmissió del TC”, és excessiu, i no voler atendre als matisos que demana Junts pel Sí per evitar un desencontre més evident que Espanya pugui aprofitar, és inflexible i poc hàbil. Quina majoria es pretén eixamplar amb aquestes disputes sense sentit?

 
 
 
 
 

 

Relacionats