Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

Les municipals més importants

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Aquesta setmana s’han tancat les candidatures municipals de les eleccions més determinants (potser amb les del restabliment dels ajuntaments democràtics el 1979) celebrades mai a Catalunya d’ençà del 1931. D’aquí pocs dies s’iniciarà la campanya. El sobiranisme, ben organitzat a nivell local, ha incrementat notablement les seves llistes, que s’aproparan als dos milers. Ara, és temps de convèncer els candidats que prenguin un compromís ferm amb la independència del país i als electors que, aquesta vegada, cap sobiranista pot quedar-se a casa i cap vot ha d’anar regalat a mans dels qui no volen mullar-se per la llibertat. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 25/04/2015

 
Alonso, Carmen (secretària de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat).
Exercici colonial.
Segons el seu propi currículum, la senyora Alonso porta trenta-cinc anys treballant a Catalunya, en concret, al servei dels ajuntaments de Sant Feliu i Cornellà de Llobregat i del Consell Comarcal de Baix Llobregat. És la Vicepresidenta del Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local de Barcelona. Però és que també ha impartit docència a quatre universitats del país i, atenció, col·labora habitualment amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Aquesta setmana, algú ha denunciat a les xarxes socials el seu avís just en començar una conferència recent al Col·legi d’Advocats de Barcelona: “a quien tenga la tentación de dirigirse a mi en catalán o pregunte algo en catalán que sepa que no le voy a contestar porque no le voy a entender para nada”. A banda de la qualitat sintàctica i lèxica de la frase, algú s’imagina que passés a l’inrevès?
 
Borox, Eva(candidata de Ciudadanos a la Comunitat de Madrid).
Llautó sorollós.
L’acte de Societat Civil Catalana que no ha aconseguit omplir el Teatre Principal de Barcelona ha comptat amb un convidat habitual en aquesta mena de festes: l’imputat Jordi Cañas. Company de fatigues de primera hora de l’exmilitant popular Albert Rivera, l’antic portaveu parlamentari de Ciudadanos, assot infatigable contra la corrupció (dels altres), va dimitir arran de la seva imputació per suposat delicte fiscal, per passar immediatament després a cobrar una nòmina pública, pagada per tots els contribuents europeus, per fer d’assessor de l’europarlamentari Juan Carlos Girauta. Aquesta setmana, a la Complutense, l’auditori ha deixat sense parla la candidata de Ciudadanos: tanta incoherència junta, per més que un s’esforci, és difícil de justificar. Per fer aquestes coses, tal i com criden els alumnes assistents a l’acte, ja tenim al Partido Popular.
 
Colau, Ada(candidata de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona).
Lluitar contra la indefinició.
La llista Colau té un risc: la confusió. De fet, barreja un gran actiu històric de la lluita al carrer, ella, amb un producte caducat i un altre que comença a passar-se de cocció. Ai si les eleccions municipals arriben a venir tres mesos més tard! Conscient d’aquesta feblesa, l’antiga líder anti-desnonaments ha optat per posar la seva efígie, com els monarques, a la papereta electoral de Barcelona en Comú. En la línia d’escapar de la confusió, des d’aquest modest espai l’animo a clarificar altres aspectes de la seva proposta programàtica, com ara, si pensa parlar en algun moment del paper de l’Ajuntament de Barcelona en el procés d’independència que s’obrirà el 27-S. Confiem que, de la mà de la nova política d’en Jordi Borja, no ens acabi portant a un govern municipal pactat amb el PSC, el partit de la renovació.
 
Coll, Joaquim(vicepresident de Societat Civil Catalana).
Extraterrestres al seu propi país.
Mentre continuen la seva utilíssima croada contra l’estelada (realment, creuen que així la desterraran del país, o potser aconseguiran fer-la encara més present?), la gent de Societat Civil Catalana (feliç primer aniversari: no és fàcil fer el ridícul tan sovint) continuen fent espectacle en estat pur: aquest cap de setmana les xarxes esclafien de riure davant l’avís de l’entitat que, aquest any, Sant Jordi d’escauria en 23 d’abril. Hores després de tan lluïda reflexió, repartien deu mil pamflets al Camp Nou (ja sabeu, mai s’ha de barrejar política i esport, com fan els independentistes) i destacaven que la seva propaganda havia tingut una excel·lent acollida entre… l’afició rival. I Josep Ramon Bosch posava la traca final a la setmana dient-nos franquistes. Realment, són uns cracs. Una gran organització de becaris contractats a base de fons reservats i beneficis del Pont Aeri.
 
Cuatrecasas, Emilio (expresident d’un prestigiós bufet d’advocats).
Baixar del Pont Aeri.
Difícil trobar una estampa més repulsiva de com els poderosos es vanten de la seva influència contra un moviment nascut dels anhels i les necessitats dels de baix. Si tu no hi vas, ells decidiran per tu. Parafrasejant el famós lema electoral socialista, la fotografia de grup de l’establishment, més enllà de cridar l’atenció per l’estat del comte, sobta per la manca d’entusiasme dels presents a la trobada, el baix relleu d’alguns dels substituts presents (no és el cas del Banc de Sabadell) i la desaparició d’escena de dos del principals promotors: Emilio Cuatrecasas i Rodrigo Rato, autèntics models de virtuts públiques. I, compte, sort que no s’han publicat els noms dels defraudadors i evasors fiscals identificats, perquè, del contrari, potser la propera vegada, per comptes de fotografia de grup els qui quedaran del Pont Aeri hauran de conformar-se amb un “selfie”.
 
Franquesa, Ester(directora general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya).
Mala peça al teler.
Segons les dades de l'enquesta d'usos lingüístics que publica cada cinc anys el Departament de Cultura i l'Institut d'Estadística de Catalunya, el nombre de ciutadans del nostre país que tenen la llengua catalana com a primer referència d’identificació ha caigut de 2.491.900 el 2003 a 2.275.100 de 2013. En termes relatius, també han passat de constituir el 44,3% del total en la primera data al 36,4 d’ara. Tot i l’enorme esforç de normalització de la llengua, la tasca de contenir la potència abassegadora del castellà aquí despassa les nostres possibilitats. No tinc cap dubte que Catalunya, com a comunitat política, assolirà la seva independència en un termini de temps no massa llarg. Si, en canvi, hom es pregunta per les possibilitats de supervivència de la llengua del país, francament, es fa difícil ser gaire optimista.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis