Dijous, 29 de juliol de 2021 - Edició 1099
La República

Les llàgrimes de la manifestació

El passat 7 de març a Brussel·les també hi hagueren llàgrimes. Potser les més emotives de tot el dia. Més o menys després d’uns 40 minuts després d’iniciar el pas, […]

Redacció
Redacció 12/03/2009

El passat 7 de març a Brussel·les també hi hagueren llàgrimes. Potser les més emotives de tot el dia. Més o menys després d’uns 40 minuts després d’iniciar el pas, en un dels balcons una senyora gran, segurament rondant els 80 anys d’edat, va obrir la seva finestrada i va treure el cap.

Després d’uns moments de tenir la mirada perduda entre les banderes, les senyeres i les estelades, va començar a senyalar-nos amb el dit. La gent es girà cap a ella i començà a aplaudir. La bona dona, amb una gesticulació precària, va començar a senyalar-se a ella mateixa i després a nosaltres. Ens estava dient que ella també formava part de la marxa, que se sentia una catalana més. Després de reiterar-se amb els gestos i de veure com tots els allà presents l’aplaudien amb il·lusió, la velleta, mentre amb una mà s’agafava ben fort a la barana,amb l’altre va treure un mocador.

Amb rapidesa, com amb un xic de vergonya, començà a eixugar-se les llàgrimes que notà que li queien galta avall. Amb més esforços que abans, la bona dona ens seguí senyalant i saludant. Les llàgrimes no eren de tristor, sinó d’alegria.

Entre els assistents començaren les hipòtesis: alguns interpretaven que ‘deuria ser d’ascendència catalana’ i altres que per l’edat podria ser perfectament una ‘exiliada de la guerra civil’.

Fos com fos, les llàgrimes ens commogueren a tots.