Nou rècord de mala gestió a Espanya: l’Estat superar el 100% del PIB en endeutament
Les darreres dades del banc d’Espanya són molt clares: Espanya acabat de superar el llindar del 100% del PIB en deute acumulat. Aquest dada no s’esdevenia des de 1909, quan l’Estat va caure en la mateixa situació d’imprudència. Amb una xifra d’1,095 bilions de deute, segons les pròpies xifres del Banc d’Espanya, l’Estat arriba exactament al 100,04% del deute. Espanya podria ser que s'estigués apropant de manera inexorable cap a una nova bancarrota de proporcions històriques, per una nova mala gestió del capital públic. Tot plegat, després de demonitzar les autonomies per, segons el govern, una mala gestió de les finances, quan l’Estat s’ha aprofitat de la seva jerarquia per recollir el major marge d’endeutament que Europa li demanava que es repartís amb els governs autonòmics.
Les 13 bancarrotes de la història d’Espanya
L’Estat espanyol porta diversos anys amb un endeutament que supera el 95%. Ara finalment ha superat el llindar psicològic del 100%, la qual cosa l’acosta cap a l’abisme de la bancarrota. No seria però, el primer cop. L’Estat espanyol, o la Corona de Castella en el seu moment ha patit 13 moments de default, de bancarrota. Vegem-los:
Els Àustries, un forat econòmic darrere l'altre
El rei castellà, Felip II, suspenia pagaments per primer cop en la història de la Corona per impagament d’un deute que la Corona havia contret amb un banquer alemany que ascendia als 850.000 florins d’or. Era l’any 1557. El motiu de l’endeutament va ser sorprenentment actual: suborns.
La fallida econòmica de la Corona es va allargar en dues ocasions més, en 1577 i en 1597 a conseqüència del primer deute que el Rei no havia aconseguit salvar. Així, aquestes tres primeres suspensions de pagament de l’època es varen emmarcar dins el regnat del mateix Felip II, que moriria el 1798. Va ser el moment de la revolta dels Països Baixos espanyols.
La història dels Felips, fins arribar al cinquè és ben trista.Com a mínim, tenint en compte que anaven de suspensió en suspensió: Felip III va trigar només 10 anys a tornar a suspendre pagaments, ho va fer el 1607, i el seu successor, Felip IV, va suspendre compte en fins a quatre ocasions més: 1627, 1647, 1652 i 1662. Es calcula que la inflació d’aquest període va arribar al 250%.
El 1666 era el torn de Carles II, que va protagonitzar la seva pròpia fallida. Aquesta va comportar posteriorment una sèrie de reformes econòmiques sota la direcció del govern de Medinacelli, que va aturar una mica la tendència sagnant de l’economia espanyola i va posar punt i final a la sagnia dels Àustria.
Els Borbons, afectats per les guerres napoleòniques
No obstant, els Borbons tampoc van saber demostrar ser bons en finances, sobretot en temps de guerra. El conflicte bèl·lic amb la França revolucionària a finals del XVIII va generar dues suspensions de pagaments més: una el 1799, amb Carles IV al capdavant de la Família Reial espanyola, i l'altra el 1809, sota el regnat del germà de Napoleó Bonaparte, l'anomenat 'Pepe Botella'.
La primera bombolla financera de l'Espanya capitalista
Amb la fi de l'antic règim, el govern compartit entre monarca i polítics tampoc va acabar de resoldre la situació. La bombolla d'expectació i inversions protagonitzada per les companyies ferroviàries durant la segona meitat del segle XIX i no aturada a temps per la reina Isabel II va esclatar el 1866, quan moltes empreses van constatar que les previsions de beneficis havien estat exagerades i van començar a saltar pels aires. Això va arrossegar entitats de crèdit, una situació no tan diferent a l'explosió de la bombolla immobiliària només fa uns anys. Era la primera crisi financera de l'Espanya capitalista i el 1866, l'Estat va tornar a declarar-se en fallida.
El final el colonialisme i la fallida que Franco no va reconèixer
El desastre econòmic va contribuir a l'exili de la monarca, però l'arribada del caòtic Sexenni Democràtic tampoc va aturar la dinàmica negativa dels comptes de Madrid. Així, el 1872 es torna a declarar bancarrota i, per sortir de la situació, l'Estat es ven les mines de Riotinto (Huelva) al Regne Unit. És l'inici del final. Deu anys després, el 1882, la situació torna a ser la mateixa i s'allarga fins la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico el 1898: és el Desastre del 98. La de 1882 és l'última fallida oficial, perquè tot i que el 1939 la situació és la mateixa, Francisco Franco, just entrar al poder, no reconeix ni assumeix el pagament del deute que havia generat la Segona República i havia accentuat la Guerra Civil.
