L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery

L’elegància de l’eriçó, Premi dels llibreters francesos 2007, és la història de dues lluites interiors, de dues persones atrapades per la seva intel·ligència en un món protagonitzat per rics esnobs. Les protagonistes són Renée i Paloma, una vídua i una nena que, malgrat l’estatus social que les separa, s’aniran acostant gràcies a un cabdell de pensaments que desenredaran al llarg de les pàgines.

La senyora Michèle (Renée) és l’eriçó de la novel·la: sota la disfressa d’una portera esquerpa i pobra, s’amaga una personalitat altament culte i crítica amb el món, afamada de Tolstoi, música clàssica i cinema japonès. Més enllà del convenciment que és una peça mal col·locada a la societat, la tendresa de l’eriçó traspassarà les seves punxes per descobrir les raons més íntimes de la seva actitud, sublimades a través de milers de lectures i contemplacions artístiques.

La Paloma és una nena de 12 anys que, convençuda que ho sap tot de la vida i que no li queda res pel qual l’essència del ser pugui adquirir més sentit, decideix suïcidar-se als 13 anys, no sense abans haver escrit dos diaris sobre els seus pensaments, que són els que trobem a la novel·la.

Muriel Barbery pren les veus corals de la portera i de Paloma per anar configurant una trama curta però farcida de discursos més o menys filosòfics, per tal d’ensenyar al lector dos mons interiors basats en la solitud i l’antisocialització, viscuts des d’una teoria cultural molt romàntica però gens pragmàtica, ja que aboca a les protagonistes a una vida sense sentit.

És per això que la primera meitat del llibre, dedicat a reflexionar irònicament sobre les famílies del bloc de pisos on viuen i l’existència en general, es fa a vegades massa densa i buida d’una acció que justifiqui el descoratjament que senten envers tot plegat. En canvi, la resta del text, té molta més força i lògica, ja que, quan les dones, convençudes de la seva aparent fortalesa, entren en les vides del món real, les seves teories es demostren en la pràctica i es tenyeixen d’un humor sarcàstic molt encertat. Les seves ments alimentades de lectures i configurades a partir de la ficció s’esmicolen a mesura que es van relacionant amb els diferents personatges, foscos fins aleshores, amb passions humanes ara. La interacció de les dues rates de biblioteca amb el món creador esfondra les barreres vitals. Comencen a conviure amb els altres caràcters potser no tan poc interessants que pul·lulen al bloc de pisos, sense deixar enrere, però, la individualitat que les fa tan especials.

Els dos eriçons emergeixen del cau per trobar-se amb l’espectacle els sentits humans, amb els colors reals de les camèlies, amb una vida de veritat. Qui sap si sobreviuran.