Xavier Trias (CiU) – moderat. Ha volgut imprimir una visió de governant assenyat i moderat i no se n’ha sortit malament. A més, ha tingut força arguments per rebatre la pluja d’atacs que ha rebut. També ha intervingut sense exaltacions quan ha volgut, però s’ha quedat sense credibilitat en algunes propostes que ha fet, ja que no les ha posat en marxa en aquests últims quatre anys, com el salari mínim a Barcelona.
Jaume Collboni (PSC) – fosc. El candidat socialista només ha entrat al debat per discutir contra l’alcalde i dir les bondats dels 32 anys de govern del seu partit. S’han trobat a faltar propostes polítiques del seu partit, i tenint en compte la quantitat de partits d’esquerra que es presenten a les eleccions, pot veure com li roben vots des de tots els flancs.
Alberto Fernández Díaz (PP) – gat vell. Marca de la casa, ha buscat enredar el debat, parlar de política, gestió del seu partit a l’Estat i de corrupció com menys millor i també ha pogut descol·locar constantment a Ada Colau recordant-li que representa a ICV, esmentant el vídeo on ella feia de ‘Supervivenda’ el 2007 i preguntant-li si era independentista.
Ada Colau (BeC) – aclaparada. S’ha vist en alguns moments superada pels atacs del candidat del PP i no ha pogut destacar perquè el seu discurs no s’ha allunyat gaire del de la resta, ja que tots han fet esment a les desigualtats, la pobresa i els aturats. Se n’ha sortit com ha pogut del debat nacional que pesa sobre seu, però ha deixat als espectadors amb els mateixos dubtes, i a més el fet d’arrossegar ICV a la campanya no para de restar-li credibilitat. Encara no ha descobert com solucionar aquest problema.
Alfred Bosch (ERC) – proactiu. Ha estat el candidat que ha obert la llauna en el tema nacional, cosa que ha fet definir-se a Trias i a Colau al respecte i també ha fet reflexionar els candidats sobre quin govern perjudicava més a la ciutat comtal, si el català o l’espanyol. Bosch ha estat un dels pocs que no se sentia incòmode relacionant Barcelona amb les altres institucions. D’altra banda, ha anat amb peus de plom i no ha carregat en excés contra temes sensibles, com el turisme i el Mobile World Congress.
María José Lecha (CUP) – tova. Se l’ha vista novella en la incapacitat d’intervenir tant com hauria volgut, tot i que ha deixat retratats tots els homes quan ha dit que les candidates eren les úniques que estaven respectant els torns. Ha estat contundent amb els seus arguments, tot i que una mica abstractes (per exemple, ha carregat contra el capitalisme), i no ha fet prou èmfasi en el tema nacional, cosa que ha apropat una mica més d’allò desitjat el seu discurs amb el de Colau.
Carina Mejías (C’s) – assenyada. En el bàndol unionista, Mejías s’ha mostrat menys disposada a entrar a la politiqueria i al soroll de Collboni i Fernández Díaz barallant-se i donant una imatge pobra. La ciutadania n’està farta de soroll i li ho pot recompensar. A més, és qui millor ha defensat l’Estat en els atacs que rebia de candidats com Bosch i Trias.
