Per Coca, els seus textos mostren el punt de vista dels vençuts, d’aquells que no tenen “ni poder ni gaire cultura”. Referint-se a la violència dels anarquistes i la violència del franquistes, Coca té clares les diferències: “una va durar uns mesos i l’altra 4 dècades”. “Ara, dit això, també és veritat que la cultura de la violència acaba tenint les mateixes arrels i les mateixes conseqüències”, afegeix.
A l’entrevista Jordi Coca també es mostra molt crític amb la cultura de masses: “en el món ric hi ha una altra violència que és això que s’anomena cultura de masses –i que no és cultura–, que inclou la televisió, molts mitjans de comunicació oportunistes i mentiders, la idea que tot ha de ser divertit i lleuger, que el món és una festa fantàstica on els actes irresponsables no cal pagar-los, una cultura de l’oci gandul, etc”.
Per Coca la cultura de masses és majoritàriament d’importació nord-americana i “converteix els humans en simples consumidors que s’avenen a acceptar sempre la versió curta de les coses”.
Jordi Coca va néixer a Barcelona el 1947, i és escriptor, dramaturg i col·labora en premsa i televisió. Va començar la seva carrera literària amb la novel.la Un d’aquells estius (Els Lluïsos). En la seva fecunda carrera ha obtingut el premi Documenta amb Mal de lluna (1988), el premi Josep Pla amb La japonesa (1992), el Premi Nacional de la Crítica amb Louise (un conte sobre la felicitat) (1993), el Ciutat de Palma amb Dies meravellosos (1996), el Premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil amb La faula dels ocells grecs (1997) i el Premi Sant Jordi de novel.la amb Sota la pols (2000). Ha conreat l’assaig sobre temes teatrals i literaris. També ha fet versions al català d’autors com Maurice Maeterlinck i del poeta japonès Matsuo Bashô. Darrerament ha presentat La noia del ball, premi Carlemany 2007.
