Arauzo, Aroa(Secretària de Participació i Qualitat Democràtica del PSC).
Predicar amb el mal exemple.
La distància entre el que es diu i el que es fa és tan abismal que es fa difícil de creure. El gran líder, Miquel Iceta, s’agrada cada dia impartint lliçons (suposadament morals) als sobiranistes sobre la conveniència de no enganyar els electors: recordeu, no hi haurà plebiscitàries i la independència és impossible. Alhora, però, munta o avala, com vulgueu, llistes estafa farcides de persones alienes als municipis on presenten candidatura. Que la secretària de qualitat democràtica del PSC militi a Badalona i es presenti a Ogassa (només un dels centenars de casos anàlegs que podeu espigolar a les xarxes socials) serveix per rissar el ris de la impostura. Tot plegat, mentre es discuteix una llei electoral que (només aplicant-hi dos dits de seny) hauria de prohibir aquesta mena de pràctiques.
Basté, Jordi(director d’El món a RAC1).
Observar la diferència.
Cert, la presència majoritària del dependentisme a les tertúlies de la ràdio comtal, a molts, ens treu de polleguera unes quantes vegades a la setmana. També és veritat, però, que, tot i els dubtes i les pressions rebudes, és un gran què que personatges com en Basté o en Jofre Llompart resisteixin encara l’embat tot fent el programa de més audiència de la ràdio catalana. Ho valores en dies com aquests, en els quals han denunciat sense pietat i amb tot l’encert les pràctiques de les llistes fantasma, mentre Màrius Carol i Enric Sierra aplicaven una censura brutal al semi-gratuït en paper i a la versió digital del gran transatlàntic del Grup Godó, “La Vanguardia”. Sí, de tant en tant, ens treu de mare l’Esperanza, en Sardà o López Alegre, però, quina diferència amb el panorama juràssic dels altres mitjans comtals!
Batlle, Albert (director dels Mossos d’Esquadra).
Parar la galta una altra vegada.
L’històric ex-alt càrrec socialista fitxat pel president Mas ens ha demanat aquesta setmana que respectem els símbols de l’Estat, sense tenir en compte, segons sembla, com aquest mateix estat, sense contemplacions, trepitja els nostres drets més bàsics i posa cada dia en risc els nostres interessos. Hem de menjar-nos amb patates un passat de tres-cents anys de supremacisme castellà coronat pels borbons i un present en la qual se’ns nega el dret a decidir democràticament el nostre futur polític mentre s’aprofundeix l’espoli material i cultural del nostre pais. L’Albert Batlle proposa que, després d’escoltar immòbils l’himne espanyol, mig estadi canti a capella “Els Segadors”. M’apunto només a la segona part de la seva proposta, perquè la situació d’un país abocat al moment decisiu d’un procés d’alliberament no es pot comparar amb qualsevol altra de normalitat institucional.
Colau, Ada(candidata a l’Ajuntament de Barcelona per Barcelona en Comú).
Cop de peu i endavant.
Després de molts mesos d’indefinició conscient, la candidata d’ICV-EUiA (que, amb els seus vots, va blocar-ne l’accés en el mandat municipal que ara acaba), vull dir, de Barcelona en Comú, s’ha tret un conill del barret. Diu que proposarà una consulta per decidir si l’Ajuntament ha d’ingressar o no l’Assemblea de Municipis per la Independència. És un recurs hàbil, atès que farà inviable un ingrés ràpid. És, però, també, un regat que sona a gran impostura: es fa una proposta que se sap que no prosperarà i, a més, sense concretar-ne el calendari. El que els ciutadans de Barcelona voldrien saber, ben segur, és si, en cas de victòria independentista el 27-S, l’Ajuntament de Barcelona es posarà al servei del Parlament i del Govern o no. Ras i curt. No és tan difícil i sobretot és més honest.
Milián, Juan(diputat del PP al Parlament).
Estratègia kafkiana.
Si el teu enemic fa el ridícul (i és d’abast mundial), no el distreguis, que diria l’adaptació del clàssic xinès. La setmana passada la caverna havia llançat la tesi que els mitjans estrangers parlaven sobre el procés català a canvi de diners. Aquesta, el Partit Popular de Catalunya, per boca d’un diputat per al qual s’albira una carrera curta, ha aprofundit en l’absurditat en afirmar que la Generalitat paga viatges i estades dels corresponsals estrangers al nostre país per endolcir-los la visió. La coherència psicològica de l’espanyolisme és difícil de seguir: se suposa que, igual que a nosaltres ens han de convèncer a base d’insultar-nos, també creuen que els mitjans estrangers parlaran molt a favor de la unitat d’Espanya si des de l’espanyolisme es posa en qüestió la seva professionalitat. De traca.
Miró i Ardèvol, Josep(exconseller i membre de Construïm).
En direcció contrària.
Poc a poc la nova plataforma d’en Duran i Lleida va activant-se. L’exconseller Miró i Ardèvol n’és una peça fonamental. Tot un personatge, d’ideari fortament radicalitzat. Quan s’acostuma a dir que no se sap de ningú que hagi deixat de ser independentista, hi ha dues excepcions: Salvador Sostres i Josep Miró Ardèvol. El convergent ho era a principis dels noranta i ara carrega contra el president Mas amb tot el que té. Les piulades de Construïm a les xarxes socials combinen a la perfecció l’argumentari bàsic d’en Duran contra la independència amb les formes agressives, a la contra de tot, minoritzades, de Societat Civil Catalana. Un intent desesperat de fer forat en el món de CiU que sembla, per la seva radical excentricitat, clarament abocat al fracàs. De moment, primeres baixes. El 14 de juny s’apropa i els nervis es descontrolen.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
