En la sentència escrita feta pública aquest dilluns sobre el judici a Jaume Roure i Enric Stern per la crema d’imatges a Girona, el jutge de l’Audiència Nacional, José María Vázquez Honrubia considera que es necessari aclarir ‘la monumental confusió’ creada per la qüestió de la llengua. Finalment, la sentència condemnatòria s’extreu de la prova testifical dels Mossos d’Esquadra i de la documental practicada durant el judici oral. No es valoraran les declaracions dels acusats ‘ja que tot i les reiterades advertències realitzades per aquest jutge s’han negat a declarar en castellà’.
El jutge considera que en aquest cas s’està confonent el dret lingüístic i el dret a la defensa. ‘Vistos i sentits els acusats aquests comprenen perfectament la llengua espanyola i en cap moment han al·legat desconeixement d’ella’. Per aquest motiu, el magistrat es refereix a l’article 3.1 de la Constitució Espanyol que consigna que ‘tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la –la llengua espanyola- i el dret a fer-la servir’, ja que és la llengua oficial de l’estat.
Per aquest motiu, el jutge considera que ‘els acusats pretenen que per sobre de l’ordenament vigent, i s’ignora en virtut de quin fonament, utilitzar el català, bàsicament per imposar la seva voluntat’, ‘es neguen a fer servir el castellà, no perquè no sàpiguen sinó perquè no volen’.
El jutge també intenta desmuntar les tesis de la defensa que consideren que si el jutge no va proporcionar un intèrpret i com ell mateix va assegurar, no entenia el català, els dos joves no van poder defensar-se i per tant es vulnera el dret a la defensa. Sobre aquest extrem, Vázquez Honrubia creu que ‘i tota aquesta reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat autònoma, realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal, no te absolutament res a veure amb la indefensió que al·lega la defensa’.
La consideració del jutge sobre el cas és que ‘és tan manifestament evident que s’ha tractat d’industrumentalitzar aquest judici per realitzar una reivindicació político-lingüística y/o purament política que res té a veure amb el dret de defensa’.
Vázquez Honrubia assegura que ‘una cosa és que considerin que tenen un dret il·limitat a utilitzar una llengua autonòmica on els hi sembli oportú i seguint la seva lliure elecció i que els poders públics, en aquests cas els tribunals, tinguin obligació d’entendre’ls i una altra, radicalment diferent, és que tan desafortunada pretensió violi la tutela judicial efectiva i els produeixi indefensió’.
El magistrat assegura que els acusats ‘mantenen que gaudeixen d’un suposat dret a parlar en català fins al punt que pretenen imposar a aquest tribunal que habiliti un intèrpret’. Sobre el fet que s’hagi convertit en costum proporcionar un traductor als etarres que compareixen a l’Audiència Nacional, el jutge opina que és ‘jurídicament peculiar’ i que no s’hauria d’aplicar si no es donen els arguments constitucionals que tan sols permeten als estrangers la presència d’un intèrpret.
