Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

La primera llei de la nova República

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Mentre el ministre Wert insultava la memòria de milers de catalans reprimits per atrevir-se a fer ús públic del català durant el franquisme, la “Justícia” espanyola s’encarregava d’obligar algunes escoles a aplicar la sentència que imposa una proporció d’ensenyament en castellà. El pitjor de tot: el supremacisme que denota la voluntat d’una família d’imposar el seu criteri a les altres 25 que comparteixen grup-classe. La primer llei de la nova República Catalana: la que estableixi el blindatge del model d’immersió. Entretant, algú, a algun lloc i en algun moment, amb el caliu del suport de molts, haurà de començar a desobeir. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Redacció
Redacció 16/05/2015

Bosch, Alfred(candidat d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona).
Operació bipartidisme.
La CUP i ERC són l’objecte favorit de les cuines demoscòpiques al servei de l’statu quo. Amb pocs dies de distància, el CIS i “El Periódico” publiquen enquestes en les quals s’aconsegueix el difícil repte de fabricar estimacions de vot finals, fins i tot, inferiors a les de la intenció directa. El propòsit de fons, claríssim: es tracta de desanimar. De dir que la CUP no superarà la barrera del 5% que dóna accés al repartiment de regidors. I que ERC tindrà un paper marginal en el decantament de majories al govern municipal. Potser tantes precaucions dependentistes faran efecte, però, de moment, denoten que el sobiranisme té grans possibilitats aquest 24-M. I si, per primera vegada, assolís els 21 regidors que fan la majoria absoluta necessària per integrar l’Ajuntament de Barcelona a l’AMI?
 
Castro, Liz(escriptora i editora).
Cop d’efecte.
Aquest cap de setmana, els membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea decidiran, entre altres càrrecs, qui presideix l’entitat durant el proper any, el de la desconnexió, probablement, el més decisiu de la història del país. Tot i que no és estatutàriament obligat, sí sembla lògic (com ha succeït fins ara) que es ratifiqui el resultat de la votació dels socis que va donar el primer lloc a l’editora catalano-nordamericana Liz Castro. Tot i els dubtes que planteja en certs sectors, la tria pot constituir un encert indubtable. D’una banda, dóna un perfil de catalana d’adopció, contrast pur del morireu espanyols per collons que ens apliquen Cinca i Sènia enllà; de l’altra, ofereix la possibilitat d’una projecció internacional brutal com a nordamericana, un país que serà absolutament clau per al nostre reconeixement. Perquè just, aquest, el del reconeixement, serà l’element clau dels mesos que vénen.
 
Colau, Ada(alcaldable de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona).
Gent que flota.
Una de les frases de la setmana és sense dubte la de la líder del conglomerat ecosocialista i afegits a la capital catalana. L’Ada, amb aquell to rediviu d’universalisme al qual ens tenia sempre acostumats la progressia agenollada del nostre país, diu que ella no és independentista (molt legítim), ni catalana, ni espanyola. A veure: això és senzillament impossible. Per si no ho tens clar: sí, ocupes un espai en la dimensió temporal. Tens DNI. Ets al Registre Civil. Pagues impostos. Reps serveis. I subvencions (també). Acceptes la dependència de l’administració espanyola (i per tant ets independentista espanyola) o no ho fas. Ras i curt. La resta, una gran, nefasta, impostura. Darrerament, els electors han valorat sobretot a aquelles formacions que parlen clar, sense embuts. Cal esperar que la Puta i la Ramoneta no es facin carn, una altra vegada, en el seu, segons sembla, eteri esperit.
 
Collboni, Jaume(alcalde socialista a l’Ajuntament de Barcelona).
Girar la realitat com un mitjó.
El candidat  socialista barceloní dedica les primeres hores de campanya a recórrer algunes zones de la ciutat que assenyala com a nous sectors d’industrialització. Compareix davant la premsa acompanyat pel comitè d’empresa de Nissan. La seva argumentació de fons és psicodèlica. Es basa en preguntar-se d’on s’aconseguiran els recursos per a aquestes inversions si ens enfrontem al Govern central. Delirant. No només perquè Collboni pertany a un partit federat al que ha governat Espanya durant dècades i ha sub-invertit a Catalunya, sinó, sobretot, perquè (com ell sap perfectament, encara que s’esforci a amagar-ho) només amb la independència serà possible acabar amb l’espoli fiscal, disposar en plenitud dels nostres recursos i aplicar-los al desenvolupament econòmic de Barcelona i Catalunya.
 
Cuní, Josep (periodista i conductor de “8aldia” de 8tv).
Mestres de l’auto-odi.
Amb ganes de fer gresca i just abans d’oferir el resultat d’una enquesta segons la qual només un 16% dels catalans votarà el 24-M en clau plebiscitària (per cert, si ens va malament als independentistes, la mateixa nit giraran l’argument 180 graus!). Potser per portar la contrària a Pilar Rahola, el veterà periodista al servei comtal acaba defensant que, en matèria lingüística, els catalans hem fet alguna cosa malament: principalment, modificar alguns elements de la legislació lingüística a través de l’Estatutet de la Moncloa. Vaja, que, enmig del pitjor atac contra la llengua, els valors de convivència i l’autonomia (és un dir) que encara li queda a Catalunya, el mestre Cuní considera que el més important és que fem examen de consciència. Tal desplegament d’auto-odi m’aclapara.
 
Felip VI de Borbó(rei d’Espanya).
Escapolint-se de l’escomesa.
El nou monarca, mentre el seu pare gaudeix de viatge en viatge, xalant com mai de la seva condició de paràsit amb tots els honors, ha optat per adoptar un perfil baix. En temps d’ira i de mudança el millor (una vegada aplanada la successió exprés) és treure’s del mig de la manera més hàbil possible. Entretant, els seus “hooligans” han optat per protegir-lo de qualsevol responsabilitat: el vot contrari dels populars i l’abstenció del PSOE (Mare de Déu Senyor!) ha tombat la proposta d’Esquerra que les víctimes republicanes dels camps d’extermini nazi fossin compensades i el rei els manifestés, en un acte mínim de reparació històrica de caràcter moral, les seves disculpes per la responsabilitat de l’Estat espanyol en la deportació i patiment extrem dels concentrats. Negar-se a assumir el passat és la pitjor manera de tornar a reviure’l.
 
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis