El passat diumenge, l’agència Reuters es feia ressò d’un estudi publicat per la ONU. Segons aquest, la clonació amb humans serà possible tècnicament ben aviat, i es fa una recomanació als estats membres per a que acordin una legislació comuna en la que es prohibeixi aquesta tècnica.
El director d’estudis avançats de la ONU a Yokohama encara arribava més lluny, i deia que la legislació era necessaria per a prohibir la clonació reproductiva o fins i tot per a protegir els drets dels humans clonats, i parlava d’aquests com a éssers dels que s’ha de protegir de l’abús, prejudici i discriminació.
En el clímax de tot aquest seguit de bejenades, un dels autors afirma que de la mateixa manera que un bessó idèntic és un individu, un clon també ho seria, i que per tant s’ha de legislar per a protegir-lo de la discriminació.
Aquest estudi està envoltat d’un sensacionalisme més propi d’un setmanari de premsa groga que de la ONU. La comunitat científica té clars els aventatges de la clonació, així com els seus perills reals, i si ho hem sabut transmetre bé a la societat, aquesta hauria de tenir-ho clar a hores d’ara.
La clonació reproductiva no té cap sentit ni utilitat. En cap moment s’està parlant de fer còpies d’una mateixa persona. Quin pot ser l’interès de crear dos individus idèntics? El nostre principal aventatge evoltiu és la diversitat. A més, cal recordar que els individus serien genèticament idèntics però amb edats diferents i el que és més important: el que ens defineix com a individus és suma de la nostre base genètica, de la nostra experiència i ambient. És per això que una igualtat genètica no vol dir que dos individus siguin iguals pel que fa al caràcter o a les seves habilitats.
El món científic tan sols es planteja la clonació com a teràpia: si aconseguim crear cèl·lules amb la mateixa dotació genètica que una persona adulta tindrem la possibilitat de curar malaties com el Parkinson, l’Alzheimer o la diabetis, donat que no existirà rebuig inmunològic.
La legislació ha de prohibir explícitament la clonació reproductiva, sens dubte, i de fet, a la majoria de països és així. També seria recomanable un posicionament d’entitats supraestatals en aquesta matèria, però desde el sentit comú i no entrant en debats demagògics.
No obstant, aquesta legislació no ha de parar els peus del progrés mèdic: cal proveïr a la comunitat científica d’un marc legal on es pugui seguir investigant en la branca més prometedora actualment de la biomedicina.
I no cal dir que tot això ha de venir acompanyat d’una informació rigurosa, seriosa i complerta a la societat, que és la tasca a la que hauria de contribuïr una organització del prestigi de la ONU.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
