Dimarts, 21 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

La guerra contra la llengua (II): acabar amb la Generalitat com a gestora del català

L’unionisme ha viscut amb desconcert com l’independentisme s’ha convertit en el corrent majoritari a Catalunya. Un grup d’intel·lectuals, encapçalats per la catedràtica en llengua anglesa, Mercè Vilarrubias, han identificat la llengua catalana com la pedra angular sobre la qual es sustenta el nacionalisme català. Segons ells, l’Estat espanyol ja no pot aspirar a seguir incidint a través de lleis orgàniques que la Generalitat ignora. És l’hora de fer una llei de Llengües Oficials pel conjunt de les llengües que es parlen a Espanya i, així, prendre les competències a les autonomies.

Redacció
Redacció 17/03/2015

La llei de Llengües Oficials: treure el català de les escoles a través d’arguments surrealistes

Basada en un ‘projecte de plurilingüisme’, l’unionisme prepara una proposta de ‘llei de Llengües Oficials’ que, a priori, venen com un projecte per fer les llengües regionals oficials a tot l’Estat. Per ells, els nacionalismes català gallec i basc, s’han apoderat de les competències de les seves pròpies llengües, i n’han fet el que han volgut. Això els sembla poc progressista, i pretenen fer-nos creure que les llengües de les autonomies (les nostres pròpies llengües) estan segrestades pel nacionalisme que hi impera, i no estan ni protegides ni promocionades.
La solució és aquesta llei que pretén recentralitzar les competències lingüístiques autonòmiques a través de l’Estat, i amb l’excusa de fer-les oficials a tot l’Estat. L’objectiu és acabar amb el “victimismo nacionalista” i aconseguir substituir aquest nacionalisme, per ells tant tòxic, ocupant el seu propi terreny a partir d’aquest pla reformista. Vilarrubias diu que això “implicaría el fin del nacionalismo [català] como el representante, defensor y gestor único del catalán”.

La llei, “sería un muy buen instrumento para incidir en la PL de Cataluña y poder avanzar hacia el bilingüismo de forma gradual”. Segons ells, fent el català oficial a les institucions espanyoles, l’Estat es faria simpàtic a Catalunya, donaria una certa imatge de tolerància i plurilingüisme, i influiria en la política lingüística catalana a través de l’opinió pública per tal d’aconseguir forçar la Generalitat a retirar el model d’immersió lingüística, que ells consideren monolingüe, de forma gradual. Que el català sigui oficial a Espanya i a Europa es pot fer sense haver de retirar-lo de les nostres escoles.

L’objectiu: desmuntar el nacionalisme català apropiant-se de la llengua

La llengua catalana, amb 11,5 milions de parlants, és de totes les llengües existents a l’Estat espanyol (a banda del castellà), la més nombrosa. El gallec, amb poc més de 3 milions, o el basc, amb 1,2 milions de parlants, queden lluny de l’interès d’un Estat que ha vist en la llengua catalana la base d’un nacionalisme que avui governa a Catalunya, i que ha situat  l’independentisme com a objectiu polític de país.
És això el que ha motivat l’aparició del col·lectiu ‘Puerta de Brandemburgo’, el novembre de 2013, com a reacció al procés tal i com diuen a l’inici del seu manifest. Les cites al gallec o al basc, doncs, s’han d’interpretar com l’excusa per justificar les agressions al català. “nuestra primera intención es abrir un debate sobre la Ley de Lenguas Oficiales y sobre todo, sobre su validez como estrategia para hacer frente de manera justa y eficaz a la PL de Cataluña”.

Rere la llei, els partits i les entitats unionistes de sempre

Mercè Vilarrubias s’erigeix com a portaveu visible del grup de gent que s’està encarregant de redactar aquest projecte de llei de Llengües Oficials. Rere la façana de la càtedra i la docència, s’hi amaga la influència del col·lectiu ‘Puerta de Brandemburgo’, que té com a membres gent de l’àmbit del PP i Ciudadanos. Ramón de Veciana, Andrea Levy, o Daniel Tercero són alguns dels noms que apareixen com a integrants del col·lectiu.

Els impulsors de la iniciativa estan descontents amb la desinhibició, segons ells, de l’Estat amb el tema del català. Desaproven que el govern del PSOE tolerés la primera llei de Política Lingüística de la Generalitat el 1983, que va donar cobertura al model d’immersió lingüística. No se’n recorden que aquest model va néixer de la petició de grups de pares castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet, que volien integrar els seus fills en la llengua pròpia de Catalunya. També reneguen de la “tolerància” del PP amb la primera actualització d’aquesta llei catalana el 1998. La LOMCE o la LOCE no són la solució, perquè segons ells, la Generalitat les ignora i a més les utilitza per fomentar el victimisme nacionalista. Per contra, reconeixen que el nacionalisme català (mai fan referència al basc o al gallec directament), ha trabat un discurs amb bons arguments, que els serà difícil de batre.

Entitats com Societat Civil Catalana, o partits com Ciudadanos també donen cobertura a la iniciativa legislativa. Francesc de Carreras, un dels intel·lectuals de Ciudadanos, recomana els treballs de Vilarrubias que fan referència a aquest assumpte, i SCC cita el projecte de llei de Llengües com a instrument vàlid per presentar i defensar “propuestas que ayuden a disminuir la pulsión independentista”. SCC ho barreja tot, i creu que és una manera de dir “No” a la independència.