Ja portem més de sis mesos de retard en el compliment per part del Govern Zapatero del termini marcat a l’Estatut per al nou model de finançament. El més calent és a l’aigüera, i aquí no passa res.
Per arrodonir la tragèdia, estem davant una crisis galopant. Dues dades a tall d’exemple. D’una banda, la Generalitat ha deixat de recaptar l’any 2008 uns 2.000 milions d’euros per l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats a conseqüència de la crisi econòmica. Per l’altra, l’Estat ja prepara el terreny per aportar molt pocs diners addicionals al sistema de finançament, al presentar un nou quadre macroeconòmic que preveu per al 2009 una caiguda de l’1,6% del PIB i pronostica que el dèficit públic de l’Estat s’enlairarà fins el 5,8% del PIB.
Com diu el refrany ‘qui dia passa, any empeny’ i els fotuts nosaltres, els ciutadans dels Països Catalans que veiem com cada dia, la quota hipotecària amb l’Estat espanyol puja, malgrat que els interessos s’abaixen.
En aquests moments el problema és la xifra, l’Estat no es mou dels 8.000 milions per a tots. Sent optimistes, uns 1.500 milions per a Catalunya (mig euro per persona i dia), una xifra que ni tant sols cobreix la disminució dels ingressos de la Generalitat, ni tan sols per pagar el diari. El mateix conseller Castells, expert en finançament, sap que assumir aquesta xifra és un suïcidi en tots els sentits, una altra qüestió és, si políticament, haurà de salvar el PSOE.
Davant d’aquestes dades, salvar el PSOE vol dir condemnar el president Montilla, a menys que es busqui el sacrifici d’Esquerra, sortida complicada vista la magnitud del desafecte i com de lluny dels mínims raonables està el model.
I quin és el mínim raonable? Reduir en dos punts, com a mínim, el dèficit fiscal del 9,8%, el que significa posar quasi un 4 al davant.
