L’extensa gamma cromàtica del cinturó metropolità
El PSC ha hagut de sortir en les darreres hores a defensar el clàssic “cinturó roig”. Malauradament per ells però, no se li’n diu roig perquè històricament hi hagi hagut una adscripció al PSC, sinó que se li adjudica aquest color perquè és el color amb què s’identificaven els treballadors antigament. De fet, el PSC va voler prendre aquest color per intentar ser fer de paraigua del conjunt de la classe obrera.
En aquestes eleccions però, el populisme ha qüestionat la paternitat del color de l’Àrea Metropolitana. Podemos, com dèiem, ha parlat de “cinturó magenta”, i Ciudadanos hi ha introduït el matís taronja, fent un joc de paraules amb el famós Naranjito del mundial de futbol que es va jugar a Espanya fa trenta-un anys. Fins i tot l’onada Albiol s’ha intentat apoderar d’aquest cinturó “blau”. Potser al final ens trobarem que es tracta del “cinturó pel Sí”.
El PP i Ciutadans han dinamitat el bloc antiindependentista
Ciudadanos s’ha passat mesos demanant encapçalar una aliança –una espècie de llista unitària- constitucionalista i que servís de tallafocs dels independentistes. La negativa per part del PP, que es veia amb Sánchez-Camacho per sota a les enquestes, ha estat constant. Ara, malgrat Ciudadanos encara manté un lleu avantatge, és Albiol qui proposa aquest front, i Rivera –perquè Arrimadas està passant desapercebuda- qui ho rebutja. Enmig d’aquest cacau el PSC se’n desentén parcialment, mentre que Unió segueix vagant per l’espai des que va trencar amb CDC. Ara ja, les úniques referències que es fan són les de mirar de bastir una aliança post-electoral que ja s’entén que sense haver d’anar de bracet hi serà si entre aquests partits sumen majoria absoluta en escons. Perquè no hi ha dubte que si són ells els que guanyen en escons però no en vots, es comptaran com a victoriosos.
La dispersió fomenta l’abstenció
Fa uns mesos, a les tertúlies amb opinadors independentistes s’especulava dia sí dia també amb l’efecte negatiu de la multiplicitat de candidatures independentistes. El debat entre ERC i CiU, i després CDC, sobre la força d’una candidatura unitària front les llistes paraigua s’ha resolt ara que les forces unionistes s’han vist en el caos de la dispersió. En els debats que hom pot seguir als diferents canals que informen sobre les activitats i les declaracions principalment unionistes, veiem com els grups mediàtics s’ataquen entre ells, la qual cosa acaba despistant l’elector, que es perd i no sap quin és el partit que defensarà millor el constitucionalisme.
Què decidirà votar l’elector que se sent profundament espanyol i vol tractar de trobar el partit que millor defensi els seus interessos? Cada vegada ho té més difícil, hi ha qui fa uns mesos hauria optat decididament per Ciutadans, ara potser es decidirien per Garcia Albiol, però als més moderats els fa fredor el seu discurs. Aleshores hi ha els que, com a mal menor faran confiança novament al PSC. Molts de tots aquests però, faran allò que ha volgut evitar la candidatura independentista unint el màxim nombre de sensibilitats: “quan us poseu d’acord ja aniré a votar”, o sigui, que es quedaran a casa.
Els partits unionistes van tard
L'aliança independentista s'ha travat tot just un mes abans de la convocatòria de les eleccions. Ara se'n comencen a veure els efectes. L'independentisme fa rutllar la potent màquina que ha construït a cor què vols, i l'unionisme de González, Borrell, Aznar, Rajoy, Santamaría… que es passen el dia dient que “Cataluña no se independizará jamás”, com ja negaven que es produís la consulta durant el 2014, s'han trobat amb els pixats al ventre. Els hagués estat més rendible fer una única candidatura i aglutinar-hi tot el missatge unionista. Clar que aleshores també hauria estat reconèixer formalment que aquestes eleccions són en realitat el referèndum que ells mateixos ens han prohibit.
