La ‘bancarització’ anunciada per La Caixa no només fa explícita la intenció, gens amagada, d’abandonar l’actual estatus de caixa d’estalvi -que no permet una explotació accionarial com déu mana– sinó que també torna a fer evident la calculada ambigüitat lingüística del gegant financer que presideix Isidre Fainé.
Deixant de banda que l’evolució natural del nom de l’entitat hauria de passar de ‘La Caixa’ a ‘El Banc’, la tria d’un afegitó en anglès -CaixaBank– només és una excusa per no mullar-se i escollir entre ‘Banc’ en català -i per tant CaixaBanc- o ‘Banco’ en espanyol -llavors CaixaBanco- de manera que es tira pel mig i s’opta per una versió anglesa que no ofèn als clients espanyols i permet adquirir un to més cosmopolita. Fonèticament, és clar, la sonoritat és més catalana que espanyola.
En aquest sentit, ens trobem davant una nova entrega d’ambigüitat lingüística, tal com va passar amb el Fòrum de les Cultures, que no duia accent per evitar ofendre els visitants espanyols, o el festival de música electrònica Sonar, que davant el mateix dilema va optar per un accent central (i no normatiu, of course).
