Pujol s’expressa amb aquesta contundència en l’editorial Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec publicat pel propi Centre d’Estudis Jordi Pujol, en què exposa obertament que els catalans molt possiblement hauran de decidir ben aviat si volen o no volen saltar la paret: ‘Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.’
Davant d’aquesta situació, el catalanisme majoritari sempre havia optat per mirar d’esquivar el conflicte i anar trobant les esquerdes de la paret. Si bé fins ara ‘tenia arguments’ per refusar ‘els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme’, després de la sentència del TC ‘ja no en té’. Pujol considera que ja no hi ha ni arguments polítics ni sentimentals ni de viabilitat econòmica que justifiquin l’encaix de Catalunya amb Espanya. Tan sols li podria quedar el ‘de no posar en perill la cohesió interna catalana’, però sentencia: ‘Fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes.’
És per tot això que assegura: ‘L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu.’
Per tant, tenint en compte tots aquests condicionants, arriba a la conclusió que, ‘arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència’.
La via quebequesa
L’expresident català reconeix que hi podria haver un punt entremig d’aquestes dues opcions, com podria ser el fet que Catalunya tingués un tracte similar al que mantenen el Canadà i el Québec, però es pregunta: ‘Ara és possible?’.
És conscient que, posats a triar entre ‘la independència i ser el Québec espanyol’, molts catalans es decantarien per la segona opció. Tot amb tot, dubta que el nacionalisme espanyol estigui disposat a acceptar aquest model: ‘Podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.’
Així, doncs, assegura: ‘Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, … Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.’
Bernat Ferrer
