La fecundació in vitro (FIV) és una tècnica de reproducció assistida que consisteix en posar en contacte òvuls i espermatozoides al laboratori, per tal d’obtenir un seguit d’embrions, que finalment seràn transferits a l’úter de la dona.
Les principals causes d’esterilitat que poden indicar dur a terme aquest procés són:
La patologia tubàrica. En el cas que la dona presenti una disfunció a les Trompes de Fal·lopi o bé es dugués a terme una lligadura de trompes anteriorment. En la FIV, els òvuls són recollits dels ovaris i els embrions es depositen uns dies després a úter, de manera que evitem el trasllat per les trompes.
La disfunció ovàrica o la qualitat ovular: per qüestions constitucionals o d’edat, pot donar-se el cas que la dona sigui incapaç de generar òvuls madurs amb normalitat o bé que els generats siguin de molt baixa qualitat. Com explicarem més endavant, la fecundació in vitro comprèn un procés d’estimulació ovàrica, i per tant l’especialista intentarà aconseguir el millor funcionament d’aquests ovaris, obtenint el major nombre possible d’òvuls madurs per tal de donar les màximes expectatives al tractament.
Cal tenir en compte també aquells casos en què la dona, degut a una disfunció hormonal coneguda com a síndorme de l’ovari poliquístic, presenta una elevada sensibilitat a els tractaments d’estimulació ovàrica, de manera que genera un nombre d’òvuls tant elevat que per sí sol ja és una indicació per a fecundació in vitro tot i poder ser candidata a cicles d’inseminació artificial, donat que en la estimulació per a FIV el procés és més controlat i sobretot perquè el nombre d’embrions que es transfereixen el decideix la parella dins els límits legals, reduïnt-se al màxim les gestacions múltiples.
La endometriosi, de la que parlarem en un proper article, és una de les altres indicacions per a fecundació in vitro. Es tracta de la presència de teixit endometrial (és a dir, provinent de les parets de l’úter) fora de la cavitat uterina. Malgrat trobar-se envaïnt una zona diferent a la que li correspon (es pot ubicar a Trompes de Fal·lopi, a la zona propera a l’ovari o inclús difondre pel peritoneu), aquest teixit manté les seves característiques i respon a canvis hormonals de la dona. A part de produïr molèsties, pot dificultar la ovulació o la implantació de l’embrió.
El factor masculí és una de les principals raons per a recórrer a la fecundació in vitro: com hem vist en anteriors articles, la quantitat d’espermatozoides de què disposem per a dur a terme un procés de inseminació artificial és un factor limitant per a l’èxit d’aquesta. En el cas que aquest nombre no permeti realitzar la inseminació artificial amb unes mínimes garanties, o bé en casos més extrems en què la capacitat de generació d’espermatozoides en l’home es veu severament reduïda, cal recórrer a la fecundació in vitro. En aquests darrers casos on disposem d’un escàs nombre d’espermatozoides, es pot utilitzar la tècnica de microinjecció espermàtica o ICSI (IntraCitoplasmic Sperm Injection).
Per finalitzar, un grup cada vegada més nombrós de parelles acudeixen a tractaments de fecundació in vitro sense un diagnòstic clar. És el calaix de sastre que s’anomena infertilitat idiopàtica o desconeguda: donat que la edat de la dona és un factor clau i que moltes de les proves diagnòstiques suposen pagar una factura elevada, en alguns casos s’opta per recórrer a la fecundació in vitro sense acabar de diagnosticar a la parella.
De fet, sembla raonable donat que en molts diagnòstics diferents la opció terapèutica és aquesta, però com a mínim cal dur a terme aquelles proves que ens assegurin que no està contraindicat.
Josep Oliveras
Biòleg. Màster en tècniques de reproducció assistida
