L’altre dia comentàvem que, després de la roda de premsa de Duran i Lleida, cap periodista va atrevir-se a fer-li preguntes. Al directe!cat ens preguntàvem el perquè d’aquest silenci, i hem trobat la resposta a l’entrevista que li va fer Manel Fuentes el dilluns.
La decisió de Duran de no confirmar-se com a candidat de CiU a les eleccions espanyoles fins que Mas concreti la seva “refundació” encara cuejava, i Fuentes, com qualsevol altre bon professional, li va preguntar per tot aquest culebrot.
Les respostes de Duran van ser brusques, fregant la mala educació, i el secretari general de CiU va acabar deixant la conversa i penjant a Fuentes en directe d’una manera més aviat poc elegant.
A continuació alguns extractes de l’entrevista:
Fuentes: Vol ser ministre?
Duran: Miri, vostè què vol ser de gran? Ser director de Catalunya Ràdio, director de Telecinco? Vostè ja és una mica grandet… parlem en serio. […]
Fuentes: Però no ho vol ser.
Duran: Escolti, li estic dient…
Fuentes: no, si ja ho entenc.
Duran: Doncs si ho entén potser que deixi de…
Duran defugia totes les preguntes directes, i a Fuentes la retòrica vaga i enganyívola de Duran no li valia, i demanava precisament concisió i respostes concretes, no les cortines de fum del democratacristià.
Fuentes: Lo lògic seria que vostè i el senyor Mas parlessin al marge de la conferència [sobre la refundació del catalanisme]:
Duran: Miri, pot permetre’m deixar acabar les frases? Que no estem en un programa d’humor, estem en una cosa més seria!
Al final, però, Duran va esgotar la paciència i incapaç d’aguantar més el seu discurs eteri i de continuar venent fum, va acabar la conversa de manera dràstica:
Fuentes: Però pot haver-hi ruptura el dia 20?
Duran: Miri, si no tenim res més… és que jo tinc molta pressa. M’han demanat per favor si podia atendre’l, però un cop hem arribat a qüestions que no tenen resposta, doncs, per mi ja podem deixar-ho, eh?
Ara entenem perquè els periodistes no s’atreveixen a preguntar res a Duran i Lleida. La virulència de les respostes i la poca elegància amb què respon sobre qüestions crucials pel panorama polític català fan a Duran un polític de mal preguntar.
Mica en mica sembla que Duran va cavant-se la pròpia tomba, i amb aquesta “no proclamació” sembla talment com si Duran i Lleida s’hagués autoimmolat políticament… per, a continuació, aparèixer a tots els mitjans intentant apagar el foc.
Qui sap, potser Duran vol marxar de Convergència fent-se el màrtir i així poder ser acollit amb els braços oberts a les files del PP…
Podeu escoltar l’entrevista aquí [l’extracte interessant arriba al minut 40…]
