Per tots i totes és coneguda Hiroshima, una ciutat al sud de l’illa principal del Japó que, d’un dia per l’altre, va veure tot el seu passat arrasat en qüestió de segons quan els Estats Units van llançar la bomba atòmica. Potser és per això que la seva arquitectura és sorprenent, o, si més no, totalment diferent de la resta del Japó, on les cases s’apilonen unes a sobre de les altres i creixen sense una disposició lògica com si fossin bolets al bosc durant la tardor. Hiroshima, en canvi, és una ciutat règia, més aviat a l’estil europeu, amb grans avingudes, zones verdes amb jardins i un gran nombre de monuments i edificis oficials. Sens dubte, la paraula que millor descriu Hiroshima és sobrietat. Però, sobretot, el que més abunda en aquesta ciutat és el record; el record dels fets succeïts i el desig de cooperar per crear un món millor.
Miris on miris, hi ha monuments dedicats a la pau, imatges de la reconstrucció i memoràndums a les víctimes i als supervivents. Un petit pujol coronat per un element commemoratiu mostra el punt exacte on va caure la bomba, el punt a partir del qual es va desencadenar l’horror i que, simbòlicament, és on reposen les cendres de milers de persones que van morir incinerades. A partir d’aquí, a cada cantonada del conegut Parc de la Pau d’Hiroshima es pot veure algun tipus d’homenatge; una senyal, per petita que sigui, que mostra el dol que avui en dia encara senten els japonesos cap als seus compatriotes desapareguts. Ocellets de paper de milers de colors, tires budistes o cartells amb dibuixos acompanyen el visitant durant el seu periple pel Parc fins a arribar al museu d’Hiroshima, on s’exposen no només imatges, sinó també trossos de roba i fins i tot restes humanes, que deixen clar que el Japó perdona, però no oblida; no oblida el seu passat per poder construir un futur millor, per aprendre dels errors comesos per tots plegats i poder començar un altre cop.
Però no tot a Hiroshima recorda l’incident de 1945, sinó que a pocs quilòmetres del centre de la ciutat, davant de les costes del mar interior del Japó, on els pescadors es capbussen per buscar ostres, es troba l’illa de Miyajima, un petit reducte de tranquil·litat que trenca amb l’ambient a vegades asfixiant i depriment de la ciutat. Un ferri que surt cada deu minuts s’encarrega d’unir les dues costes i apropar els visitants a l’illa, destinada pràcticament al turisme i on hi viu poca gent. De fet, la gran porta Torii flotant, sens dubte l’atracció principal, situada a pocs metres del temple principal i coberta, quan hi ha marea alta, per l’aigua del mar, adverteix que es tracta d’un lloc sagrat, on ningú hi pot néixer ni morir. Bé, quasi ningú, perquè l’ illa està ocupada per un grup de cérvols que persegueixen insistentment els turistes en busca de menjar.
Mariona Torras. Llicenciada en traducció i interpretació a la UPF i actualment resident a Tokio. Especialitzada en Estudis d’Àsia oriental, concretament en la branca de Japó. Aquest any, està d’intercanvi a la universitat Tokyo Gaigo Daigaku per aprofundir en els aspectes de la cultura i la política japonesa
