En un calculat moment de tensió, els francòfons van abandonar la sala al començament del vot entre uns pocs aplaudiments i gestos de ‘adéu’ dels diputats flamencs. Ja sols, els flamencs, amb lapor al cos d’una invasió francòfona -la capital de la UE parla més francès o anglès que neerlandès-, van votar per a separar 35 pobles al voltant de Brussel·les que estan en territori de Flandes, però tenen prop de 120.000 habitants francòfons, entre ells, el de l’aeroport de Brussel·les. D’aquesta forma, els francòfons denuncien que estaran obligats a votar, com tots els belgues, però no podran optar pels seus candidats i només els quedarà introduir una papereta en blanc o a favor de partits que no representen els seus interessos.
‘És la primera vegada que una comunitat s’uneix sencera per a votar contra una altra’, es queixava en els passadissos del Parlament Melchior Wathelet, del partit democratacristià való. El desafiament, segons ell, demostra que els flamencs ‘no volen negociar’ i acaba amb les xerrades de Leterme para formar Executiu. Entre els flamencs, només els verds, que van optar per abstenció, alerten contra ‘la crisi institucional’ que desencadena la partició del BHV. La coalició entre francòfons i neerlandòfils és imprescindible per a constituir un Govern a Bèlgica, que ha de contenir per llei igual nombre de ministres valones i flamencs i on no existeix cap grup polític nacional. Si Leterme no aconsegueix un acord de Govern, el Rei Alberto II pot nomenar a un altre candidat perquè ho intenti o el Parlament pot convocar eleccions anticipades, encara que el resultat pot ser encara més complicat que el del 10 de juny, per un previsible augment de l’ultradereta. Durant el vot, diplomàtics i funcionaris de la UE seguien amb atenció el desenvolupament del futur de la seva seu, preocupats perquè, aquesta vegada, sembla que els seus amfitrions van ‘de debò’.
El precedent d’un país que democràticament es descentralitza dintre de la Unió seria un punt de referència indubtable per al País Basc i, sobretot, per a Catalunya (el nucli de la disputa belga és la riquesa dels flamencs, la renda dels quals és un 20% superior a la valona) o el Nord d’Itàlia, amb els seus somnis de la Padania.
