ESPANYOL. Diumenge, Kiko Casilla, el porter madridista nascut a Alcover va demanar permís al responsable de comunicació del club per respondre una pregunta en català a la zona mixta del Bernabeu. La resposta, mítica: “no, no, en espanyol”. M’encanta quan apliquen aquesta denominació a milions de perifèrics, d’Astúries a Aragó, de Galícia als Països Catalans, que ens empeny fora, ens expulsa del mapa. L’anècdota retrata els nostres dos països: l’actitud del porter, demanant permís per existir, la de generacions i generacions de catalans submisos, acotats davant la força de la torrentada unitarista; la del club, assimilant aquell Estat de matriu castellana amb una sola llengua, la que ha acabat per fer inviable el Regne d’Espanya. Les excuses posteriors del jugador amoïnat, per fer veure que és normal prohibir a algú expressar-se en la seva llengua, francament increïbles.
IMPOSSIBLE. La televisió pública catalana dedicava la nit de diumenge a retratar el motiu de fons de la repetició de les eleccions. Allò que pot portar a una tercera convocatòria pel Nadal, si el repartiment de forces no és prou favorable a un govern de dretes. L’atac d’ira dels QWERTY va ressonar des de la Ciutadella, amb les habituals sortides de to del germà llop. En realitat, el “30 minuts” no feia sinó retratar l’engany dels Comuns, que ha sabut connectar amb l’autoengany que mig milió d’independentistes ja es van fer el 20-D. A parer seu, un 48% dels votants catalans no tenen prou força per impulsar la desconnexió en divuit mesos però, en canvi, els 5 milions de vots de Podemos a Espanya (un 20% dels 25 milions de votants espanyols) sí que en tenen prou per a imposar un referèndum per al qual cal fer prèviament una reforma constitucional.
NOSA. “El Español”, el diari digital de Pedro J. Ramírez, publicava aquesta setmana una peça delirant per a donar compte del resultat d’un estudi de la Fundación CYD Conocimiento y Desarrollo (mitjançant l’anàlisi de 66 universitats públiques, privades i no presencials, a partir d’una trentena d’indicadors de rendiment) de que les tres universitats peninsulars amb millors resultats són catalanes. Feta la constatació, però, l’element central de l’article consistia a “denunciar” la imposició del català al món universitari. És a dir, com lloar els resultats d’una política i transferir-li els elements negatius. Tot plegat mentre, tothom que hagi trepitjat algun dels nostres campus, sap que a la universitat catalana, fora de les carreres d’humanitats, la nostra llengua acostuma a ser marginal. És molt cansat haver de contestar cada dia a gent a la qual la veritat l’importa simplement un rave i que només veu en tot ocasions de propaganda.
OBEIR. La intervenció pública de Neus Lluveras, presidenta de l’AMI, en contra de la insubmissió als mandats de l’Audiència Nacional costa d’entendre. De fet (a més de deixar de banda el posicionament de molts independentistes partidaris d’anar al xoc), ens fa renunciar a la nostra arma principal, potser la més eficient, que no és altra que l’obertura massiva de micro-ruptures amb l’Estat que posin de relleu la seva incapacitat per imposar la sobirania espanyola al nostre país. Contra el destructor espanyol nosaltres hi hem de posar a l’aigua milers de barquetes, indestructibles, de tant petites. Tot seguint el criteri de la presidenta de l’AMI, l’estol es queda a port i renuncia a obrir mig miler de combats. S’amaga, a més, una realitat que cal compartir: només serem independents quan estiguem disposats a assumir-ne els costos, que n’hi haurà, encara que siguin (que ho són) infinitament menors que els de la dependència.
RECOMPOSICIÓ. Les enquestes apunten a un reajustament dels espais polítics a Catalunya. En el bloc independentista, Esquerra sembla guanyar centralitat a costa de CDC i la CUP: en aquestes condicions, serà molt difícil una repetició de Junts pel Sí d’aquí divuit mesos. Una repetició que, a més, seria contradictòria, d’acord amb el suposat caire constituent que caldria donar als comicis que vindran d’aquí poc més d’un any. Alhora, però, sembla tornar el tradicional vot dual a Catalunya, aplegat en aquell mateix espai ample de centre-esquerra sobiranista pels Comuns en les eleccions espanyoles i (en part) municipals. Finalment, en la banda del gairebé 40% d’electors dependentistes, després de la concentració a Ciudadanos (beneficiat del caire plebiscitari del 27-S) sembla obrir-se un cert reflux en benefici dels partits del bipartidisme tradicional. Difícil art, el de conformar majories. Un escaquer molt complicat on caldrà jugar amb molta habilitat.
TRINXAR. Quan se l’hagin carregat del tot la trobaran molt a faltar. Hi ha qui ha decidit convertir cada passa, cada moviment de la Junta Electoral de l’ANC en un “casus belli”. Com a conseqüència, gairebé cada dia d’aquesta setmana ha calgut carregar contra els responsables de l’entitat, tot exigint-los responsabilitats. Demanem confiança als catalans escèptics amb el procés d’independència, però cada dia demostrem que no la tenim en la nostra pròpia gent. Cal denunciar la intervenció partidària de l’assemblea i, per aconseguir-ho, si és precís, es procedeix a trinxar, sense matisos, la seva imatge pública. Abstruses lluites de noms i equips de les quals la immensa majoria del país, tret dels més introduïts, no entén ni un borrall, en comptes de planificar i explicar el procés constituent en què hauríem de ser-hi. Molt, molt malament. Que passi tot plegat el més aviat possible i que les ferides no siguin incurables.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
